El Nacional

Exposicions

L'Arts Santa Mònica il·lumina Lluís Llach

Gustau Nerín
Foto: Sergi Alcàzar / ACN
Barcelona. Dimarts, 31 de desembre de 2019
3 minuts

Advertisement

End of break ads in 18s

L'Arts Santa Mònica ha volgut acollir una gran exposició d'homenatge a Lluís Llach en el 50 aniversari de la seva primera actuació: Lluís Llach, com un arbre nu. Després que l'artista s'hagi retirat dels escenaris, s'ha pretés recordar la seva llarga trajectòria i la seva influència en moviments culturals i polítics del nostre país (amb un paper clau en la Nova Cançó, però també en d'altres àmbits). L'exposició, comissariada per Lluís Danés i organitzada pel Grup Enderrock, es podrà veure, gratuïtament, fins al 26 d'abril.

Foto: ACN.

L'Estaca en lloc central

El vestíbul de l'exposició està ocupat per la reproducció de totes les portades dels discs de Lluís Llach, el que ofereix una panoràmica impressionant de la seva obra musical. Però potser la sala més emblemàtica és aquella on, penjats d'unes simbòliques estaques, s'hi troben auriculars on es poden escoltar algunes de les versions de L'Estaca, en un gran nombre de llengües, una mostra de la força que ha pres aquesta cançó, que ha estat traduïda al basc, al sard, al cors, a l'àrab, al turc, a l'occità, a l'anglès, a l'alemany, al suec, al farsi, al bretó, a l'ídix, al francès... A més a més, ha adoptat tonalitats molt diferents: a l'exposició se'n pot sentir una magnífica versió en ritme ska de Dr. Drer & Crc Posse, que contrasta amb la solemnitat de com la tocava Jean-Michel Jarre o amb la versió punk dels cubans Porno para Ricardo. Però és més: aquesta cançó nascuda com un himne a la resistència al franquisme, ha esdevingut tot un símbol de lluites socials de diferents punts del món: del combat sindical contra la dictadura polonesa a les primaveres àrabs, passant òbviament pel referèndum de l'1 d'octubre o fins i tot per les protestes de les armilles grogues franceses. A l'exposició això es cita, però és una pena que no es reflecteixi amb més relleu.

Joc de referents

Dos espais de l'exposició estan reservats a les influències de Llach. Per una banda, la instal·lació Viatge a Itaca, inspirant-se en el famós poema de Kavafis musicat per Llach, identifica algunes de les principals personalitats que van inspirar al cantautor i, en unes maletes, representatives del viatge musical de l'homenatjat, incorpora les fotografies d'aquests personatges amb una reflexió de Llach sobre allò que li han aportat: n'hi ha de ben diversos: de Mahalia Jackson a Maria Aurèlia Capmany, passant per Josep Maria Espinàs, qui va ajudar molt al cantant en els seus inicis. En canvi, l'espai El Cafè Antic recrea una vella taverna en la que es poden veure, a les parets i a les taules, aquells autors que ha musicat Llach i que més han aportat a la seva obra: hi són, òbviament, Salvat-Papapasseit i Kavafis, però el lloc més destacat està reservat, naturalment, a Miquel Martí i Pol, el poeta de Roda de Ter que va tenir una relació artística i personal molt estreta amb Llach.

Foto: ACN.

Reviure els grans concerts

A l'exposició també hi ha algunes pantalles on es poden visualitzar els grans concerts de Lluís Llach, des de la mítica celebració del Camp Nou el 1985, fins al que va fer a l'Olympia de París el 1973 i que li va permetre fer el salt al públic internacional. També incorpora algunes peces sobre les facetes menys conegudes de la carrera de Llach: com a director artístic de la Dansa de la Mort de Verges, com a compositor de bandes musicals, com a vinyater... I l'espai central de l'exposició està dedicat a declaracions del cantant i a una visualització d'algunes de les seves cançons més populars.

Foto: ACN.

Més cantant que missatge

L'exposició Lluís Llach. Com un arbre nu s'ha planejat, sobretot, com un homenatge al cantant. Per això, a l'espai final s'ofereix al visitant una experiència immersiva, mitjançant tecnologia 3D, perquè pugui sentir-se com en un concert particular del cantautor de Verges (una experiència que vol ser el plat fort de l'exposició i es presenta com una gran innovació tecnològica, però que queda lluny de les expectatives generades). L'exposició queda una mica més coixa pel que fa a l'impacte social de la música de Llach. Es mostren, en vídeo, entrevistes a músics i a personalitats del món musical que enalteixen la música de Llach, però es veu molt poc l'apropiació popular de la música del cantant. Més enllà del debat sobre l'oportunitat d'una exposició d'homenatge al cantant-diputat, Lluís Llach. Com un arbre nu constitueix una ocasió de reviure a un dels personatges mítics de la Nova Cançó i de retrobar-nos amb un moviment musical que va ser essencial per a la lluita per les llibertats a Catalunya.

Foto de portada: Sergi Alcàzar.

CULTURA Torra homenatja Lluís Llach amb una passejada virtual pel seu llegat Carlota Camps

La sentència VÍDEO | Lluís Llach, amb Tsunami Democràtic: canta a l'escenari del tall de l'autopista Gemma Liñán

1 de maig VÍDEO | 'L'estaca' (en francès) triomfa als carrers de París El Nacional

Manifestació Madrid VÍDEO | La vibrant 'Estaca' davant la Cibeles de Madrid Cèlia Forment i Bori

Procés L'emotiva "Estaca" de Sant Sebastià en solidaritat amb Catalunya El Nacional

Concert per la llibertat L'emotiva interpretació de L'estaca al Concert per la Llibertat El Nacional

• Lluís Llach
• Exposició

El Nacional

Música

Rosalía és otaku

Pau Cusí
Barcelona. Dimarts, 31 de desembre de 2019
2 minuts

Ser friqui ja no és de perdedors. No ho dic jo, ho diu la Rosalía. Aquest dijous, la cantant de Sant Esteve Sesrovires va compartir un vídeo al seu Twitter en el qual mostrava un fragment de Your Name, una pel·lícula d’animació japonesa estrenada l’any 2016. Tot i que la gravació només durava 3 segons, el fet que una estrella de la música llatina fes palès que mira anime va trencar els esquemes de més d’un cuarentón.
El vídeo de la Rosalía és absurd però evidencia una realitat tangible: la cultura otaku no només està ben vista, sinó que ja forma part de l’imaginari col·lectiu de la generació nascuda a principis dels 90.
D’exemples que corroboren aquest fet n’hi ha de tot tipus. Aquest desembre, Lildami, Sr. Chen i Teuma Thug ­–tres dels trapers de moda del panorama català actual– han presentat Cowboy Bebop, un tema que interpreten conjuntament i que es titula igual que l’anime que Televisió de Catalunya va començar a emetre l’any 2001. La cançó, com la producció japonesa, parla sobre la vida dels caçarecompenses.
Més exemples? Més exemples. El barceloní Cecilio G, un dels personatges més sonats de tota la indústria espanyola, no es cansa de fer referència als seus ídols virtuals. Que titulés un dels seus temes amb el nom de Ten Shin Han (Bola de Drac) ja era revelador, però que després es tatués al ventre un enorme Gyarados –una de les criatures més poderoses de Pokémon– ens va permetre conèixer les fílies i fòbies del traper.
Però, a que es deu aquesta fascinació dels intèrprets moderns pels herois de la seva infància? Més enllà de l’atraient estètica dels personatges que hem conegut en animes i videojocs, sembla evident que també existeix un cert encaptivament pel poder que aquests ostenten. Els trapers, obsessionats en fer palès a les seves lletres que són els millors del barri, han utilitzat els seus referents juvenils per dir-se a si mateixos que voler ser el gall del galliner és quelcom positiu.
Good Jan, del grup català PAWN GANG, aprofita els videoclips per lluir al seu braç esquerre els tatuatges de Mewtwo i Kyogre, dos pokémons llegendaris. La qualificació de llegendaris no és gratuïta: s’anomenen així perquè són els més forts, poderosos i temibles del seu pati. El somni de tot traper.
El 2017, Cecilio G i la PAWN GANG, dos dels protagonistes d’aquesta peça, col·laboren i pareixen One Piece Lifestyle, un tema esperpèntic en el qual els cantants es vanaglorien dels seus diners . El títol: una referència a l’anime sobre Monkey D. Luffy, un pirata que pretén convertir-se en rei i trobar un gran tresor.
En qualsevol cas, el fet a celebrar és que moltes d’aquestes referències les han rebut en llengua catalana. I tot, gràcies a la gran tasca que un canal com el 3XL (TVC), ja aniquilat de manera incompetent, va dur a terme durant dues dècades. Sense un referent com aquest i amb les plataformes en streaming avançant per la dreta a la televisió, les noves generacions estan condemnades a tenir herois castellanoparlants.

Música Barcelona, als peus de Rosalía Alba Solé

NADAL S'esgota el caganer de Rosalía a la Fira de Santa Llúcia El Nacional

MÚSICA Rosalía emociona el Sant Jordi amb la seva presentació en català El Nacional

• Manga
• Música

Maria del Mar Bonet, 50 anys filant cançons Per: Martí Estruch Axmacher

CULTURA > MÚSICA

Maria del Mar Bonet, 50 anys filant cançons

Amb '50 anys d'escenaris', els darrers tres anys Bonet ha anat amunt i avall dels Països Catalans i més enllà

Per: Martí Estruch Axmacher

29.12.2019  21:50

És divendres al vespre i hi ha cua llarga per entrar a La Pedrera, però no és pas per Gaudí que la gent espera pacient. En tot cas, per gaudir: de la música, de la veu de Maria del Mar Bonet, d’un viatge per 50 anys damunt dels escenaris. Entrades exhaurides, les 250 butaques de l’Auditori plenes i una senyora que arriba al darrer minut es pregunta sorpresa: “Oh, és ple. He de seure a terra o què?”.
Mentre observo el públic, plaer molt superior al d’entretenir-se amb el mòbil, paro l’orella i dubto per uns instants si el que m’arriba és real o només ho estic imaginant. Però no, és ben real: una veu llunyana fa escales ascendents i descendents. Dec seure relativament a prop del camerino de Maria del Mar Bonet i tinc el privilegi d’escoltar com escalfa la veu. Al Camp Nou també hi deu haver qui s’emociona mentre un jugador fa exercicis per la banda.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

Amb uns minuts de retard sobre l’hora prevista apareixen damunt l’escenari Maria del Mar Bonet i Borja Penalba, una de les veus femenines més belles i un dels millors guitarristes, si no el millor, dels Països Catalans. Ella amb un imponent vestit llarg de color negre, ampul·lós, com d’estrella de cinema. Ell també de negre, la camisa arremangada i cabells curts que han fet desaparèixer els rínxols i li donen cert aire de bon minyó. La festa pot començar.
I comença forta la festa. Amb ‘L’amor és mar desfeta’, de Jacint Verdaguer, dedicada al Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull, i un fragment del ‘Cant de la Sibil·la’. Són dues peces musicalment complexes, exigents, que serveixen per situar el llistó, per marcar el territori. He de confessar que he encès discretament el mòbil per comprovar que sí, que aquella dama que hi ha sobre l’escenari té 72 anys, o això almenys diu la Viquipèdia. Si diu que porta 50 anys cantant, ja és això.
De fet, en porta més, perquè de petita ja li agradava cantar amb la seva àvia. Ens explica que tenia una àvia que mai no tenia un no quan li demanava una cançó, com aquesta versió d’’El noi de la mare’ que de cop omple l’Auditori de La Pedrera d’ambient nadalenc, o quan cantava amb la coral Stella Maris del mestre menorquí Llorenç Galmés, amb qui potser va descobrir el diàleg entre la Verge Maria i Sant Joan que ens canta a ‘Joan d’on véns’.
Maria del Mar Bonet ens parla de l’arribada a Barcelona amb 18 anys, de quan anava per ceramista, i de com la vida i Els Setze Jutges la van portar cap a la cançó. Ens explica que vivia a una casa molt bonica d’Horta, per on hi passava molta gent i Lluís Serrahima l’ajudava al principi a escriure les notes. Sonen ‘Inici de campana’ amb lletra de Rosselló-Pòrcel i ‘Em dius que el nostre amor’, de Joan Vergés.
Amb l’esclat de vida de ‘La dansa de la primavera’ arriba un dels moments dolços de la nit, seguida de ‘No trobaràs la mar’ i ‘Me n’aniré de casa’. Tanco els ulls i em trasllado al Convent de Sant Agustí de Ciutadella, una nit d’estiu de fa quaranta anys, amb els pares, els peus que no em toquen a terra i la pell encara salada del darrer bany. El poder de la música per fer-nos viatjar al passat i retrobar-hi persones i sensacions. Ara la veu de Maria del Mar Bonet és més continguda, els aguts ja no s’enfilen tan amunt, però la força i la bellesa són les mateixes.
A banda d’una gran obertura a totes les sonoritats mediterrànies, una altra característica de la carrera de Maria del Mar Bonet és que sempre s’ha envoltat de músics excel·lents. Si ens fixem només en la guitarra hi trobarem noms de la categoria de Toti Soler, Lautaro Rosas o Javier Mas. Ara és Borja Penalba qui l’acompanya sovint. Però ja a l’inici del concert ha quedat clar que no només l’acompanyarà. En presentar-lo, Bonet li ha expressat una admiració que després es pot copsar en el concert, en el respecte mutu, en els moments de simbiosi, en el protagonisme compartit. Una mostra més de la categoria de la cantant mallorquina, que passeja pel carrer de Cavallers de València agafada de la mà de Penalba a la preciosa ‘Alenar’.
Els bisos són generosos i inclouen ‘Què volen aquesta gent?’ i ‘La balanguera’. La primera, que malgrat el pas dels anys continua més actual que mai, la dedica als presos polítics. Escrita per Lluís Serrahima en homenatge a un estudiant de Madrid anomenat Rafael Guijarro, deu ser la cançó més versionada de Maria del Mar Bonet. De la segona explica com un amic la va convèncer perquè convertís aquella cançó que cantaven les corals en una peça més personal. I així ho va fer, molt abans que el Consell Insular la convertís en himne de Mallorca.
El concert de La Pedrera és un dels darrers de la ronda de “50 anys d’escenaris”. Resten Malgrat de Mar (11 de gener) i Palma (15 de gener). Ha estat una ronda llarga, que va començar fa tres anys i l’ha dut no només amunt i avall dels Països Catalans, sinó també a l’altra banda de la seva estimada i cantada Mediterrània, a Itàlia i Grècia, a Tunísia i Egipte. Els concerts han anat acompanyats d’un llibre biogràfic (“Intensament”) escrit per Jordi Bianciotto, un documentari (“Maria del Mar”) emès fa poc a TV3, i una exposició de fotografies de Toni Catany que es pot visitar al Palau Robert de Barcelona.
Tants homenatges sonen a comiat? No pas, només són celebració de la vida viscuda, de les moltes aventures i viatges musicals d’aquests 50 anys d’escenaris. Però ja té tres o quatre projectes nous al cap i, a banda de pintar, pensa seguir la carrera mentre pugui. Com diu Borja Penalba, Bonet no s’atura mai, és molt autoexigent i també exigent amb els altres, una artista sabedora del do que té i que sempre ho vol donar tot i més a l’escenari. Així doncs, Maria del Mar Bonet continuarà cantant. Com la balanguera, que no es cansa mai de filar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

 

NADALA CONTRA LA REPRESSIÓ

Dàmaris Gelabert - TOT SONA! (Videoclip Oficial)

Dàmaris Gelabert - ELS DIES DE LA SETMANA (Videoclip Oficial)

Dàmaris Gelabert - ELS MOSQUITS (Videoclip Oficial)