El Nacional Foto: Efe Barcelona. Dimarts, 12 de desembre de 2017
El cantant Bob Dylan actuarà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona en dos concerts, els dies 30 i 31 de març del 2018, en el marc de la programació del festival Guitar BCN 2018, segons ha comunicat aquest dimarts la promotora The Project. Es tractarà del primer cop que Dylan actua en el Gran Teatre del Liceu.
La primera visita a Catalunya de Bob Dylan des que li va ser concedit el premi Nobel de Literatura el 2016, forma part de la seva gira "interminable" denominada Never Ending Tour.
En aquests concerts, Dylan presenta la seva última producció, el Trouble No More, una recopilació de gravacions inèdites del període 1979-81 aparegudes ara en un doble CD.
Amb la mort de Johnny Hallyday, pseudònim de Jean-Philippe Smet, la matinada del dimarts 5 al dimecres 6 de desembre, a l'edat de 74 anys, desapareix una llegenda de la cançó francesa. L'artista es va convertir en un mite vivent a França, havent conquistat un gran públic que va apreciar tant la seva personalitat i la seva sensibilitat com les seves cançons. Durant la seva fenomenal carrera, amb més de mil títols registrats, va compondre cent cançons i va vendre 110 milions de discos.
"Johnny Hallyday se n’ha anat”, ha dit l'esposa del cantant, Laeticia, en un comunicat enviat a l’agència France-Presse. “Escric aquestes paraules sense creure-me-les. Però, és així. El meu home ja no hi és. Ens ha deixat aquesta nit com ha viscut al llarg de la seva vida, amb valentia i dignitat”. No hi havia gaires esperances els últims dies després d'haver estat hospitalitzat durant un mes per insuficiència respiratòria de resultes d'un càncer de pulmó. Després de sis dies a la clínica Bizet del districte 16 de París, Johnny Hallyday va decidir tornar a casa seva a Marnes-la-Coquette, on ha mort.
L'Eliseu ha respost ràpidament. "Tots tenim en nosaltres alguna cosa de Johnny Hallyday", ha dit Emmanuel Macron, en un llarg comunicat publicat dimecres a la matinada. "De Johnny Hallyday no no oblidem el nom, la gola, la veu, o especialment les interpretacions que, amb aquest cru i sensible lirisme, pertanyen plenament a la història de la cançó francesa. Va portar part d'Amèrica al nostre panteó nacional", afegeix el text. “Sento una immensa tristesa, però al mateix temps em sento alliberat perquè va sofrir molt. I no ens agrada veure que els que estimem sofreixin", ha dit el cantant Michel Polnareff a BFM-TV. "Sempre estarà amb nosaltres (...) Sempre ha estat un heroi. Era algú que ens va inspirar molt, que tenia una extraordinària força de caràcter. Va ser un gran exemple per a tots nosaltres ", ha afegit.
El 1959, va participar en el programa de televisió "París cocktail" i el director artístic de Vogue el va contractar durant un any. Al març de 1960 va publicar un primer disc, amb títols com “T’aimer follement” et “Laisse les filles”. El mateix any, al juny, va publicar un segon disc, Souvenirs souvenirs, que va ser el seu primer èxit. Aquest va ser el veritable començament de la seva carrera professional. Va començar a actuar a l'escenari i va triomfar en el primer festival de rock organitzat al Palais des Sports en 1961. Va actuar a l'Olympia i va publicar l'àlbum Hello friends, en referència al famós programa de ràdio creat el 1959 a Europe 1. I va esdevenir l’ídol dels joves.
Per bé que no va ser el primer a cantar rock a França, sí que, el 1960, va ser el primer a popularitzar-lo. Després del rock, va llançar el twist i el mashed potato (puré de patata) i de vegades era criticat per cedir massa a la moda musica. Les diverses tendències musicals que va desenvolupar, el rock 'n' roll, pop, rhythm and blues, soul, rock psicodèlic, tenen els seus orígens en el blues, tot i que també va ser un bon intèrpret de moltes balades. La seva contribució a l'escena francesa també va ser important.
La seva carrera va ser recompensada amb 40 discos d'or, platí i diamant i 10 Grammys, una discografia oficial amb 50 discos d'estudi i 29 àlbums.
Johnny Hallyday ha mort aquesta matinada al seu domicili de Marnes-la-Coquette, al carrer de Maurice Chevalier.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
El compositor, pianista i director Carles Santos ha mort aquest dilluns als 77 anys, per causes que no han transcendit. L'Ajuntament de Vinaròs, el seu poble natal, ha lamentat la seva mort a través d'un comunicat, i ha manifestat el seu "profund dolor". El consistori també ha volgut recordar "l'home i l'amic", i ha traslladat el seu suport als familiars i amics de l'artista.
Santos va ser compositor i director musical però també va exercir altres disciplines artístiques com la fotografia i el cinema, la literatura i l'escultura. Entre el seu palmarès destaca el premi Nacional de Música de Ministeri de Cultura en la modalitat de composició, els premis Nacionals de Composició i teatre de Catalunya i el premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional. Santos també havia rebut la Creu de Sant Jordi i el Miquelet d'Honor de la Societat Coral El Micalet de Valencia.
25 de juny de 1967: els Beatles en directe amb el satèl·lit de la televisió
Avui fa cinquanta anys de la primera emissió de televisió simultània i en directe arreu del món a través d’un satèl·lit · La BBC va presentar els Beatles cantant 'All you need is love' · Joan Josep Isern va ser espectador d’aquella emissió i ara ens explica els seus records
Fa mig segle, el 25 de juny de 1967 va caure en diumenge. Com enguany. Devia ser un dia de xafogor intensa perquè els de casa havíem anat a prendre la fresca a les pinedes de Viladecans –arran de mar i una mica més enllà del camp d’aviació– amb la furgoneta que el pare tenia per a la feina.
Aquell dia, però, no hi va haver temps per al bany de mitja tarda (calia esperar dues hores com a mínim per evitar talls de digestió): tot just enllestit el dinar sota un pi, vàrem tornar cap a casa perquè aquella tarda prometia de ser molt especial.
Televisión Española (TVE) havia anunciat uns dies abans ‘Nuestro mundo’, la primera retransmissió televisiva en directe via satèl·lit que, durant dues hores i mitja, va anar connectant, l’una darrere l’altra, les televisions de catorze països dels cinc continents.
(Val a dir que el projecte inicial implicava una vintena de països, però les televisions de l’òrbita soviètica es varen retirar com a protesta per la Guerra dels Sis Dies esdevinguda tot just dues setmanes abans.) Quatre-cents milions d’espectadors Les regles del joc eren senzilles: cada cadena disposava de deu minuts per a presentar en rigorós directe activitats relacionades amb la seva quotidianitat. L’única condició que es va posar va ser que els protagonistes no fossin ni caps d’estat ni polítics. Una targeta de presentació, doncs, feta al gust de cada país que, pel que conten les cròniques, aquella tarda va aplegar davant els televisors d’arreu del món quatre-cents milions d’espectadors.
Feia cinc anys que s’havia posat en òrbita el Telstar, el primer satèl·lit de comunicacions, i també que John Glenn havia fet el primer vol tripulat per un americà al voltant de la Terra (el rus Iuri Gagarin ja ho havia fet l’any anterior; per no parlar de la gossa Laika, que va volar el 1957). En conseqüència, fa mig segle, la denominada ‘cursa espacial’, un ingredient no pas menor de la guerra freda, estava en plena ebullició i qualsevol novetat relacionada de prop o de lluny amb els coets, l’espai i la tecnologia tenia garantit el màxim interès de la gent. I això que encara faltaven dos anys per veure Neil Armstrong fent saltirons a la Lluna…
La retransmissió de ‘Our World’ –batejat aquí com ‘Nuestro mundo’– tenia, però, un al·licient especial, ja que s’havia fet córrer la notícia que ,en la connexió amb la BBC, la cadena que tancava el programa, hi hauria una sorpresa relacionada amb els Beatles. Zefirelli i McLuhan Entre el que puc recordar i el que he llegit després, diria que Itàlia va presentar el rodatge de la pel·lícula que aleshores estava filmant Franco Zefirelli (per la data, m’imagino que devia ser ‘Romeu i Julieta’); recordo també un seguit de connexions a maternitats de diversos països per a presentar alguns dels infants que havien nascut aquell dia; o els minuts inicials protagonitzats per la televisió canadenca que presentava una entrevista força avorrida amb un senyor que fins molts anys després no vaig saber que es deia Marshall McLuhan. També varen intervenir al llarg de l’emissió Maria Callas i Pablo Picasso, però el cert és que no puc aportar-ne cap detall perquè no els recordo en absolut.
La participació espanyola, en canvi, sí que la recordo bé: va consistir en unes peculiars escenes de pesca en el golf de Cadis complementades amb una veu en off que parlava de l’esforç dels treballadors espanyols en un clima de prosperitat i pau (cal recordar que feia tres anys dels 25 años de paz) i que no s’estava de recordar, així com de passada, que aquelles mateixes aigües havien estat l’escenari de la sortida dels vaixells amb els descobridors d’Amèrica a bord.
I finalment, va arribar el torn de la BBC i els Beatles. Uns Beatles que eren al cim de la popularitat, ja que el dia 1 d’aquell mateix mes de juny s’havia publicat arreu del món la que seria la seva obra mestra: Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. Uns Beatles als quals, per acabar de dir-ho tot, aquell estiu de 1967 els reservava encara una trista notícia: la mort inesperada, a final d’agost, de Brian Epstein, l’home que els va fer de descobridor i de mànager. Beatles contra Stones Sobre la interpretació d’’All you need is love’, amb aquelles notes de la Marsellesa tot just començar que varen sorprendre tothom, poques coses diré perquè les imatges s’han vist centenars de vegades. Ja he comentat que els quatre vailets de Liverpool ocupaven el cim de la seva popularitat i, com a dany col·lateral, una part de la premsa estava entestada a presentar els Rolling Stones com els seus enemics irreconciliables: els bons contra els dolents, els formals contra els gamberros, l’harmonia contra el xivarri… Una pretensió absolutament mancada de base però que havia fet un cert forat entre l’opinió pública.
Val a dir que aquell 1967 els Stones ja havien publicat uns quants discos de gran nivell i que eren a punt d’entrar en el seu període daurat. Fet que va cristal·litzar en un cicle de quatre obres mestres seguides: Beggars Banquet (1968), Let it Bleed (1969), Sticky Fingers (1971) i Exile on Main St. (1972). És a dir, els anys en què es va consumar la separació dels Beatles.
Com la gent ja sap, asseguts a terra entre el públic que acompanyava els Beatles en l’estudi de gravació hi havia uns quants membres dels Rolling Stones desmentint tàcitament rivalitats: Mick Jagger (abillat, per cert, amb una casaca que duia estampada a l’esquena un rostre molt similar al de John Lennon), Brian Jones, Keith Richards més Marianne Faithfull i una pamela que em fa pensar que a sota no hi hagués la recentment desapareguda Anita Pallenberg. En un moment determinat es veu fins i tot un pla mitjà de Jagger cantant la tornada ‘Love is all you need…’ i seguint el ritme tot picant de mans.
El que potser no sap tanta gent és que els Beatles varen tornar la gentilesa de seguida a propòsit de l’enregistrament, el mes de juliol, d’un single dels Rolling Stones que tenia, a la cara A, ‘We Love you’, i a la cara B, ‘Dandelion’. ‘Us estimem’ ‘We love you’ és un tema poc conegut del grup i, a parer meu (i de gent molt més entesa que jo), és una de les seves grans cançons. Segurament sabreu a quin em refereixo si us dic que l’estimat Jordi Tardà l’utilitzava per a obrir cada edició del ‘Tarda Tardà’: uns passos que s’acosten, una mà que alça una tapa que grinyola i immediatament un solo de piano a tota castanya que es manté vibrant i incansable al llarg dels quatre minuts i mig que dura la peça.
Doncs bé, les veus que se senten al començament del tema cantant ‘We don’t care if you only love we’ són les dels senyors Lennon i McCartney en presència humana i carn mortal als estudis de can Decca.
Tot plegat, històries de fa cinquanta anys. Quan la televisió començava a fer forat en les vides de la gent. Quan Espanya presumia de paz y orden i el Regne Unit, dels Beatles. Quan a la ràdio encara es podia escoltar el ‘Telstar’ dels Tornados. Quan a la cruïlla de Haight amb Ashbury –dos carrers de San Francisco a tocar del Golden Gate Park– una gernació de joves somrients i amb la mirada una mica perduda recomanaven la gent que, si els volíem anar a veure, seríem ben rebuts. Però que, sobretot, no ens oblidéssim de posar-nos unes quantes flors enredades als cabells.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
