Que una banda bategi un disc 'El peor grupo del mundo' mereix: 1) rendir-se davant l’atreviment, 2) admetre que el títol té ganxo i 3) demanar-li que vagi més enllà i afini la pulla escollint els pitjors cinc discos de la història del pop-rock. Els tres integrants de Sidonie agraeixen els piropos, complaguts, i accepten el desafiament sense titubejos.
Sidonie publica avui 'El peor grupo del mundo', impactant títol que pren prestat de la cançó que obre el compacte. Una lletra que relata el tendre naixement d’una banda amb tots els números de convertir-se en... «El pitjor grup del món», diu repetidament al final. El cantant i guitarrista Marc Ros recorda que «sempre hi ha hagut formacions, com els mateixos Beatles, Joy Division o The Smiths, que quan van començar van ser criticades o ignorades». I ara ningú dubta que són referents inevitables. «Amb aquest tema els volem dir a tots ells: ‘us estimem’, i ‘moltes gràcies per salvar-nos la vida’», afegeix Ros.
A ells mateixos els van titllar de ser un avorrit conjunt de versions dels anys 60, sense cap futur. Cantaven en anglès. No tenien diners. Ni contracte. Ni carisma –¡tan dandis que han acabat sent!–. Una discogràfica internacional va decidir apostar per ells. I ja ningú dubta que són una banda sòlida, sobrada d’experiència en els directes.
PUNT D'AGRESSIVITAT
«'El peor grupo del mundo' només té 10 temes, dura molt poc, al millor estil del primer rock i punk, amb aquest punt d’agressivitat. Però portat al nostre terreny», explica el capità Ros d’un conjunt que es va fer «monstruosament viral» amb el vídeo queixa que van improvisar a bord d’un avió, cantant pel passadís. «Ens va conèixer gent de llocs com Israel. Hi va haver qui ens va insultar, i qui es va molestar a buscar qui érem», diu el baixista, Jesús Senra. Aquella sí que era una cançó curta. I el missatge, directe: 'We don’t love Ryanair'! Un èxit d’alta volada..
Queixosos pel tracte rebut pels assistents de la companyia 'low cost', el grup de Barcelona els va dedicar una enginyosa cançó.YOUTUBE / TODOINDIE.COM
PERÒ ATERREM AL SEU 'TOP 5' DE FIASCOS ALIENS:
1. 'HOT SPACE' / QUEEN
«Brian May, el guitarrista de Queen, ja confessava a les entrevistes promocionals que aquest no era un dels seus discos favorits. ¡Quina manera de vendre discos...! Bàsicament, 'Hot space' és Freddie intentant sonar a les discoteques gais de Nova York per convertir-se en la nova Donna Summer. Això sí, té 'Under pressure', el gran tema en què van col·laborar amb Bowie».
2. 'TRANS' / NEIL YOUNG
«El granger d’Ontario va escoltar els futuristes Kraftwerk i li van encantar. En aquest disc no hi trobareu ni cavalls ni capvespres al camp, sinó veus robòtiques, sintetitzadors i cotxes voladors. A nosaltres ens encanta i ens excita imaginar com va ser rebut pels fans més del terròs del canadenc».
3. 'TONIGHT' / DAVID BOWIE
«'Tonight' és el disc d’un artista que, cansat de ser sempre el més innovador, el més pioner i el més modern del barri, decideix tornar-se comercial i vendre munts i munts de discos com els seus amics Elton, Tina o Peter (Frampton). ¡I ho va aconseguir!! No té pèrdua la terrorífica destrossa de God only knows, la bellíssima cançó de Brian Wilson (Beach Boys)».
4. 'DIRTY WORK' / ROLLING STONES
«L’època més fosca dels Rolling Stones no és quan els van empresonar el 67, ni quan Keith Richards va ser enxampat amb diversos grams d’heroïna, ni quan Ron Wood es va follar la dona del primer ministre canadenc. L’època fosca correspon a quatre discos que van ser editats a partir del 1980, en què dominen la insipidesa, l’autocomplaença i, bàsicament, l’avorriment de cinc senyors anglesos que ja no es diverteixen tocant junts. Qualsevol d’aquests quatre discos podria estar en aquesta llista. Nosaltres hem escollit Dirty work perquè ni tan sols el seu primer single estava firmat per Jagger/Richards».
5. 'STANDING IN THE SPOTLIGHT / DEE DEE KING
«Surt a totes les llistes com el pitjor disc de la història i no ho discutirem. Ell és el tio que tocava el baix amb els Ramones i el que va firmar alguns dels temes més mítics del punk-rock».
MELODIES RODONES
'El peor grupo del mundo' no sortiria en un rànquing així. És un deliciós disc 'metapop' –pop que parla de pop– amb melodies de nivell. Sidonie complirà 20 anys. I com diu el bateria, Axel Pi, no perden la capacitat d’'excitar-se'».
El cantautor nord-americà Bob Dylan, que va ser guardonat amb el premi Nobel de literatura a principis d'aquest mes, ha comunicat ara a l'Acadèmia Sueca que accepta el premi.
Fins ara, Dylan no havia fet cap comentari sobre el premi --dotat amb vuit milions de corones, uns 800.000 euros--, malgrat els repetits intents de l'Acadèmia Sueca de contactar amb ell, ja que el va nomenar com el guanyador el 13 d'octubre.
La Fundació Nobel ha informat aquest divendres en un comunicat que Dylan s'ha dirigit aquesta setmana a Sara Danius, secretària permanent de l'Acadèmia Sueca, per dir que accepta el premi.
El comitè que va atorgar el Nobel de literatura a Dylan havia comunicat que el premi seria per al cantautor tant si es presentava a la cerimònia d'entrega de premis a finals d'aquest any com si no. "Encara no se sap si Bob Dylan assistirà a la Setmana Nobel a Estocolm al desembre", ha dit la Fundació Nobel aquest divendres. "La Fundació Nobel n'informarà tan aviat com sigui possible", ha afegit.
D'altra banda, Dylan ha dit al diari britànic 'The Telegraph' en una entrevista que serà present en la cerimònia del Nobel si pot.
El documental 'Supersonic', relat de l'explosiu salt a la fama d'Oasis explicat pels seus protagonistes, s'estrena a l'In-Edit i en sales comercials
Tràiler del documental 'Oasis: Supersonic' (2016) VOSE
JUAN MANUEL FREIRE / BARCELONA
Dilluns, 24 d'octubre del 2016 - 18:35 CEST EL PERIODICO
La història dels germans Liam i Noel Gallagher i el salt a la fama d’Oasis és tan densa en drama, anècdotes i intensitats que costa entendre com no ha arribat abans un documental de l’ambició de 'Supersonic'. Sigui com sigui, el 2016 sembla un bon moment, per la perspectiva guanyada i perquè aquest any es compleixen dues dècades del, potser, punt més àlgid en la trajectòria de l’emblema britpop: aquell parell de concerts a Knebworth, el 10 i l’11 d’agost del 1996, davant de 125.000 persones per actuació. Fins a dos milions i mig de persones van intentar aconseguir entrada per a les dues nits; podien haver sigut 20 'sold outs'.
El director Mat Whitecross, antic fillol de Michael Winterbottom, sempre va tenir clar que la història de 'Supersonic' s’havia d’acabar aquí. Res d’avorrida decadència, gravacions fetes de mala gana i desintegració inexorable. «Per mi, aquests dos anys entre la formació del grup i els concerts de Knebworth contenen tot el més interessant». Whitecross ha preferit concentrar-se en aquest marge de temps en lloc d’abraçar també els 13 anys següents i, tot i així, li ha quedat un film de més de dues hores.
Gairebé sense farciment, per altra banda: Supersonic posarà el llistó molt alt a la resta del programa del festival In-Edit quan es projecti divendres. La pel·lícula arriba aquest dia a les sales comercials, on estarà en cartell, en principi, només una setmana.
MÉS ENLLÀ DE LA MÚSICA
La història d’Oasis no és només per a nostàlgics del britpop. Serà revelació i motiu d’esgarrifances gairebé constants també per a simples admiradors de les històries amb ressonàncies bíbliques (Caïm i Abel, per descomptat) i girs i alts i baixos emocionals a dojo. És la història/llegenda d’uns xavals de classe obrera de Manchester que, en un temps gairebé rècord, es van convertir en un dels grups més grans i un salvavides per a la joventut necessitada de llum al final del túnel. «Aquest és el secret de l’èxit d’Oasis», opina Whitecross. «Van significar molt per a molta gent, i per a mi. Tenia a veure amb el sentiment que desprenien les seves cançons. Era música que et deia que, d’acord, les coses podien estar malament ara, però que hi havia una cosa brillant i nova a l’horitzó».
Mat Whitecross
DIRECTOR DE 'SUPERSONIC'
"El primer que vaig sentir va ser por, perquè havia escoltat totes aquestes històries sobre el seu temperament. Sobretot de Liam"
¿Com es porta això de fer una pel·lícula del teu grup favorit? «Quan m’ho van demanar, em va semblar increïble», afirma el director del film, produït per l’equip d’Amy. «Mai vaig pensar que acabés fent res amb ells. I el primer que sents, és clar, és por, perquè has sentit totes aquelles històries sobre el seu temperament. Sobretot de Liam. Em deien que segons el peu amb què s’havia llevat, o del moment del dia, podia ser una persona o una altra radicalment diferent. Però em vaig trobar algú amb ganes de posar ordre a les peces de la seva vida».
Com que els germans Gallagher no es parlen, Whitecross es va veure obligat a gravar les veus de Liam i Noel per separat, però no ho troba un desavantatge: «Hi va haver un moment en què va semblar que hi havia l’esperança d’ajuntar-los. De seguida es van barallar en pla bèstia i no va poder ser. Però ha resultat millor per a la cinta. Fixi’s en les seves entrevistes junts, són molt divertides però també molt superficials. Per separat, en canvi, són generosos, s’obren».
HONESTEDAT BRUTAL
La pel·lícula és d’una franquesa sorprenent, no sols en l’aspecte de l’alcohol i les drogues, sinó també en el purament emocional. Aprenem sobre un cru passat familiar (Noel assegura que el seu pare li va ficar el talent «a hòsties») i es deixen entreveure fils d’apreci mutu entre germans. «Si una cosa em va sorprendre, va ser veure que càlidament podien parlar l’un de l’altre», diu Whitecross, que va mostrar la pel·lícula dues vegades als nois «per cortesia» i sols va rebre «notes cinematogràfiques». Expliqui’s. «Tant els feia el que un digués de l’altre a la pel·lícula, bo o dolent. Però Noel em va dir que era massa llarga, ¡i el pitjor és que tenia raó! Va venir i em va dir, molt seriós: ‘Cap documental sobre un grup pot ser més llarg que el seu disc de grans èxits’. Després d’això vaig tallar 20 minuts, és clar, tot i que per a mi els grans èxits d’Oasis duren més de dues hores». Potser no li falta raó, si tenim en compte que entre les seves cares B podia haver-hi clàssics, cas d’'Acquiesce'.
El pròxim documental de Whitecross serà sobre Coldplay, el líder dels quals Chris Martin, sembla que tracta d’oficiar com a pacificador entre els Gallagher. Entre els signes d’afecte mutu i el petit revival d’Oasis que pot generar 'Supersonic', una reunió no sembla una utopia. Encara que Liam es va encarregar d’aigualir l’esperança a l’agost amb un tuit: «Acabo de veure el tràiler de la pel·lícula d’Oasis. He de dir que en surto superben parat, superautèntic, no com altra gent. Us veig a l’estrena. Un petó, LG».
Liam Gallagher
✔@liamgallagher
Just seen the trailer for oasis film i must say I do come across mighty fine super real unlike some people see you at the premiere LG x
