Les discrepàncies sobre el Nobel de literatura segueixen en el món literari
MANDEL NGAN
EL PERIÓDICO / BARCELONA
Divendres, 14 d'octubre del 2016 - 23:29 CEST
PERE GIMFERRER
«Diuen que és un compositor de lletres de cançons, però... ¿algú hauria trobat malament un premi Nobel a Jacques Prévert? Em penso que no. ¿A Georges Brassens? Tampoc. ¿La diferència és que un és francès i Dylan més modern i dels EUA? A veure si recordem que la poesia dels trobadors tota va ser escrita per ser cantada. I ningú els discuteix».
ENRIQUE DE HÉRIZ
«Quan poso Dylan, la meva filla rondina: «Ja està el papa matant el gat». Gat és el que ens han donat amb el Nobel. Amb el xantatge que si al veure-li el bigoti exclamem que no és llebre quedarem retratats com rancis i antiquats. Amb el que costa que s’assimili bona literatura amb esforç intel·lectual, va l’acadèmia i beneeix la playlist com a gènere literari».
BEL OLID
«Que els Nobel són una farsa fa temps que ho sabem. Però cada any ens donen l’excusa per proposar els nostres autors preferits i descobrir-ne de nous. I aquest any han posat damunt la taula un debat apassionant: ¿què és literatura? Així que gràcies a Dylan per les cançons i a l’Acadèmia Sueca per fer-nos reflexionar sobre temes profunds en aquesta època de banalitat».
JORGE CARRIÓN
«Si tenim en compte que els primers premis Nobel del segle XX avui no tenen vigència, és possible que al segle XXII considerin que el guardó a Dylan va suposar una transició a una manera més oberta, que és possible donar el Nobel a qualsevol artista de la paraula. També es pot considerar que és un retrocés als orígens, quan la literatura era oral».
VICENÇ PAGÈS JORDÀ
«Vaig cantar que la resposta era en el vent, em va decebre 'Slow train coming' i em vaig anar allunyant de Dylan fins que en vaig desconnectar quan va oferir un concert davant el papa Wojtyla. Ara, quan forma part de l’arqueologia de la cultura popular, l’Acadèmia sueca malgasta amb ell un Nobel de literatura: el jurat es premia a si mateix, però amb unes dècades de retard».
JOSEP MARIA FONALLERAS
«Em sembla perfecte. La polèmica sobre si és escriptor em sembla estèril. Encara que soni estrany que rebi un Nobel de literatura, podem recordar que Cohen, a qui jo hauria preferit, va rebre el Príncep d’Astúries de les Lletres i Raimon, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Això sí: en la seva justificació, l’Acadèmia ha posat més èmfasi en la música...»
CARLOS ZANÓN
«Dylan va tornar la poesia, sense restar-li valor artístic, a l’àmbit majoritari i popular. Va actualitzar i electrificar el joglar. Va dotar el rock’n’roll de valor literari, un llenguatge potent, flexible i influent. Va fer que tothom escrivís diferent cançons, poemes i narrativa. Prefereixo Morrisey o Lou Reed, però sense Dylan se’ns esborren la meitat de noms del panel del segle XX».
MARTÍ DOMÍNGUEZ
«He tingut discos de Dylan des que era un adolescent. Tot i això, crec que és un error aquesta concessió del Nobel, sobretot si tenim en compte que, per la qüestió de les quotes, significa que dos escriptors de la talla de Philip Roth i Don DeLillo no el rebran mai. Això em fa mal, perquè crec que se’l mereixen molt més que Dylan. Per mi ha sigut injust».
CARE SANTOS
«D’alguna manera s’ha d’ordenar el món. I Bob Dylan és cantautor, músic, compositor de cançons, però no és escriptor. Hi ha altres premis que no són literaris i altres escriptors de primera línia que sí que mereixien aquest premi i seguim esperant que el rebin. La meva impressió és que l’Acadèmia ha decidit que aquest any tothom havia de parlar del Nobel».
JOAN-LLUÍS LLUÍS
«És difícil decidir quin cantautor escriu millor, perquè és una classificació en què no pensa ningú. Cohen em sembla literàriament més profund que Bob Dylan. Dit això, el Nobel atribuït a Dylan em satisfà enormement perquè així potser és una mica més fàcil defensar que la cançó no és només un estil musical, sinó un gènere literari complet».
CRISTINA FERNÁNDEZ CUBAS
«Estic tan sorpresa amb la notícia que encara l’estic paint. El que predomina en mi és l’estupefacció que una institució tan vetusta com l’Acadèmia sueca hagi sigut capaç de marcar-se una modernitat d’aquest nivell, que té, no cal dir-ho, una bona dosi de provocació. I que quedi clar que a mi Dylan m’agrada i no li nego els mèrits poètics».
MIKEL SANTIAGO
«¿Que què penso del Nobel a Dylan? N’hi ha prou de dir que 'Tangled Up in Blue' ha sigut la inspiració per a algun personatge dels meus thrillers. El paio és un poeta genial i un pont que explica la música (i sí, també) la literatura actual ¡i a més segueix viu! Era hora que un bard del folk rock trepitgés l’alfombra de l’Acadèmia sueca. Jo ho celebro. ¡Rock on!»
LORENZO SILVA
«No diré que Bob Dylan no tingui mèrit literari. O que no mereixi rebre el premi Nobel de literatura. Qui sóc jo per dir tal cosa. El que jo dic és que prefereixo un Nobel com el de l’any passat, un Noble que difon una immensa creadora que no era una estrella planetària, com Svetlana Aleksiévitx, i que té com a única arma la paraula».
JAUME SUBIRANA
«Ha sigut una bona notícia, per a la literatura i per a l’Acadèmia. M’ha sorprès el bosc de celles arquejades; em pregunto si hauria passat el mateix amb un novel·lista, un autor desconegut o algú d’un país en guerra al tercer món. A vegades està bé acceptar que la literatura pot ser (i vol ser) més coses que el que nosaltres creiem o del que ens agrada».
TONI SALA
«Jo a Bob Dylan li hauria donat el premi Nobel de literatura, el premi Nobel de medicina, el premi Nobel de la pau a més del de física i el de química. En sóc un incondicional. Per una altra part, no acabo d'entendre què té a veure la paraula Acadèmia amb la paraula Literatura».
Avui li ha estat atorgat el premi Nobel de literatura · Fem un repàs dels temes musicals que han marcat la seva carrera
Bob Dylan és considerat un dels artistes més destacats del segle XX, tant del punt de vista musical com culturalment en general. Va editar trenta-sis àlbums d’estudi i centenars de cançons, bé tot sol, bé amb col·laboracions amb grans figures com ell. A continuació provem de seleccionar deu cançons –que en podrien ser moltes més– representatives de la seva carrera musical. ‘Like a Rolling Stone’ La revista Rolling Stone la va col·locar en el número u de les millors cançons de tots els temps i assegurà que ‘cap altra cançó no ha desafiat i transformat les lleis comercials i les convencions artístiques del seu temps’.
‘All along the watchtower’ Un dels grans clàssics de Dylan que va incloure en l’àlbum John Wesley Harding, del 1967. Molts artistes n’han fet versions, però qui més hi va reeixir fou Jimmy Hendrix.
‘Things have changed’ Correspon a l’última època creativa. És un bon exemple del so atemporal de la seva música, amb tonalitats de blues, rock i folk.
‘Girl from the north country’ Va ser publicada el 1963 en el segon àlbum d’estudi de Bob Dylan, The Freewheelin. Més tard la va tornar a enregistrar, juntament amb Johnny Cash, en un duet antològic.
‘Blowin’ in the wind’ Publicada el 1963, ràpidament es convertí en una cançó protesta contra la guerra del Vietnam. Però pel caràcter atemporal que té ha sonat com un himne de moltes causes en favors dels drets civils.
‘Mr. Tambourine Man’ La va compondre Dylan, però va ser el grup folk The Byrds el primer de popularitzar-la a començament del 1965. Es destaca per una estructura musical peculiar, perquè comença amb la tornada.
‘The times they are a-changin” Considerada la cançó protesta per excel·lència del geni de Duluth. Himne d’una època contra la guerra del Vietnam i a favor de la igualtat racial.
‘Knockin’ on heaven’s door’ Una cançó molt lligada al film Pat Garret i Billy the Kid, de Sam Peckinpah, on el cantant va tenir paper secundari i es va encarregar de la banda sonora. La cançó acompanya una de les millors seqüències del film. Vegeu-la.
‘Just like a woman’ Nina Simone, Joe Cocker, Jeff Buckley, Van Morrison… Una petita mostra dels cantants que han volgut reinterpretar aquesta cançó. Ell no ho ha confirmat mai, però sembla que la va escriure per a la musa d’Andy Warhol, Edie Sedgwick.
‘I shall be released’ La va escriure conjuntament amb el grup canadenc The Band. El vídeo següent correspon a la versió en directe interpretada al final del concert de comiat d’aquest grup de folk.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)
A 21-year-old Bob Dylan, about to burst onto the music scene, takes a break in New York City in this photo taken in 1962. A new photography book "There Is No Eye" (powerHouse Books) features photographs of musicians and artists taken over the last 50 years by New York
La cançó que va convertir un cantautor particularment brillant en tot un portaveu generacional. Inspirant-se en un espiritual titulat 'No more auction block', Dylan descobreix l'eficàcia de passar del que és particular al que és general i, amb una lletra de calculada ambigüitat, s'aixeca per sobre dels seus semblants. A HARD RAIN'S A-GONNA FALL (1963)
Publicada molt poc abans de la crisi dels míssils de Cuba, els seus versos sobre la injustícia, el patiment i la guerra ("he vist pistoles i espases afilades a les mans de nens petits") es van veure ràpidament tenyits d'una actualitat de la qual Dylan es va voler distanciar. "Aquesta no és una pluja atòmica, només és una pluja forta", va declarar. LIKE A ROLLING STONE (1965)
La composició més emblemàtica de Dylan (l'única que ha merescut una monografia de Greil Marcus per a ella sola) va néixer a partir d'"un vòmit de 20 folis", segons confessió del mateix autor. "Quan no tens res, no hi tens res a perdre". Tot el mite Dylan tancat en sis minuts i nou segons de pura inspiració. TANGLED UP IN BLUE (1975)
"Sempre hem sentit el mateix / però ho veiem des de punts de vista diferents". En l'època de 'Blood on the tracks', l'àlbum en què retrata la seva separació de Sarah Lownds, Dylan aposta pel que ell mateix va qualificar de cançó "multidimensional", en què es combinen diverses perspectives. Aquest n'és, potser, l'exemple més depurat. HURRICANE (1976)
Dylan torna a la cançó protesta amb un contundent al·legat a favor de la innocència del boxejador negre Rubin Carter, empresonat per assassinat després d'un judici molt qüestionable. Una narració sòlida i articulada, encara que no precisament objectiva, dels fets que van portar Carter a la presó sustenta una de les composicions més captivadores del seu autor.
El periodista pregunta a Paul McCartney quin lloc creu que ocuparan els Beatles a la història de la cultura occidental. “El que fem no és cultura, és diversió”, matisa el cantant. La primera part del que diu és rebatible; la segona, no. Els Beatles de la primera època s’ho passaven de conya i es notava. Eren joves i frescos, deien i feien el que volien. Els admiraven als cinc continents i ho encaixaven amb alegria.
“Què fareu quan esclati la bombolla?”. Els periodistes, sempre tan simpàtics. Resposta de John Lennon: “Riure de valent”. La Beatlemania anava in crescendo i la premsa ja els volia destronar.
Eren com germans. I van fer de germans grans dels que van venir després. Van haver d’obrir camí, esberlant portes desconegudes fins aleshores. Amb ells el fenomen dels fans (i sobretot –aquí el desdoblament del gènere em sembla oportú– de les fans) va adquirir unes magnituds sense precedents. “Encara que no fossis el nen més feliç del barri, podies ser fan dels Beatles”, recorda l’actriu Whoopi Goldberg en el documental Eight Days a Week, centrat en els tours del 1963 al 1966. Van fer concerts en estadis per primer cop, amb uns equips de so que no estaven a l’altura però tant se val, es tractava de cantar i cridar i desmaiar-se i poder dir jo hi era. Quina enveja, els que hi van ser. Com la Whoopi, a qui la seva mare va portar per sorpresa al Shea Stadium de Nova York aquell 15 d'agost del 1965: mai abans un espectacle musical havia reunit 55.000 persones.
També van ser els primers presoners de la fama. És una llei matemàtica: com més triomfes, més et busquen les pessigolles i més detractors tens. Seguien despertant histèries col·lectives, però arribaven no sé on i els rebien amb una pancarta que deia “Beatles go home”. I segur que, dins seu, aquell rebuig ressonava més que milers d'elogis. La cançó Help! de Lennon pretenia ser, en efecte, un crit d'auxili.
Per sort eren quatre, no pas un de sol. El pobre Elvis ho va tenir pitjor. El Paul, el John, el Ringo i el George podien comentar entre ells que n’estaven fins als nassos, que s'havien avorrit a si mateixos, que ja no es divertien. I van dir prou a les gires per concentrar-se en la música. A sobre –i aquesta és una dada bàsica que no apareix al documental–, el 1967 va morir l’anomenat cinquè Beatle: el mànager del grup, Brian Epstein. Encadenar quilòmetres i directes quedava definitivament enrere.
No sóc gaire mitòmana, però pagaria el que no tinc per haver assistit a l'últim concert dels Beatles, el 30 de gener del 1969, al terrat de l'estudi on treballaven. El grup va tocar durant quaranta-dos minuts per a uns quants privilegiats –i per als veïns i vianants que passaven per allà– fins que, arran de les queixes dels comerciants de la zona, va entrar en joc la policia i es va acabar la festa. Jo vaig néixer al cap de quatre mesos justos, el 30 de maig. Sempre m'ha acompanyat la sensació d'haver arribat al món un pèl massa tard.
Els Stones versionen els Beatles, i Young i McCartney desencadenen l'eufòria en el festival de velles glòries
AGÈNCIES / INDIO (EUA)
Diumenge, 9 d'octubre del 2016 - 21:04 CEST EL PERIODICO
El festival Desert Trip, celebrat a la ciutat californiana d'Indio i que reuneix les velles glòries del rock, va celebrar aquest dissabte la seva segona jornada amb una eufòrica i esbojarrada actuació de Paul McCartney i Neil Young. Divendres Bob Dylan i The Rolling Stones tampoc es van quedar curts amb dues hores a sobre l'escenari que van revolucionar l'auditori. Avui serà el torn de The Who i Roger Waters.
Dissabte el concert va començar amb l'actuació de Neil Young i el seu suport a la lluita que la comunitat nativa de Dakota del Nord manté contra un oleoducte que podria arruïnar les aigües de les seves terres. L'inici va ser en solitari, alternant piano i guitarra, amb 'After the gold rush' i l'emocionant 'Heart of gold'. Després va sortir a escena la seva banda, Promise of the Real, i van sonar els passatges més tranquils. Mitjos temps d'aires country i folk amb una romàntica i deliciosa 'Harvest moon' que no anunciava ni de bon tros la fúria que estava a punt de produir-se. A partir d'aquí, Young va apujar els amplificadors al màxim i van atacar les tempestes elèctriques,gairebé per provocar una apagada total al Desert Trip.
L'embull de guitarres, bàrbar i ingovernable, va arribar al seu punt àlgid amb una 'Down by the river' pletòrica amb què Neil Young va atrapar el públic durant més de 10 minuts. "Veniu demà perquè Roger (Waters) construirà un mur ('The wall') i farà Mèxic gran de nou", va dir Young, molt crític amb Donald Trump, en referència al lema de la campanya 'Make America great again' del polèmic candidat republicà. L'abrasiu concert de Young només podia tenir un final: 'Rockin' in the free world', que va aixecar un públic que hauria jurat lleialtat al canadenc sense pensar-s'ho ni un instant.
COL·LABORACIÓ CELEBRADA
Paul McCartney va aparèixer a l'escenari amb 'A hard day's night'. Bromista i amb moltes ganes de marxa, va incloure 'Can't buy me love' i 'Day tripper' en el primer tram. Després va tocar el torn a la sexi 'Let me roll it', per passar a recordar Jimi Hendrix amb una instrumental 'Foxy Lady' i desmelenar-se amb 'I've got a feeling'. Va picotejar de la seva obra amb The Beatles, Wings i del seu treball en solitari. La gran ovació se la va emportar 'Here today', que va interpretar com a homenatge a John Lennon.
La fanfàrria de 'Being for the benefit of Mr. Kite!' va servir d'alfombra vermella perquè aparegués Neil Young com a convidat estel·lar i junts interpretessin, com dos col·legues de marxa de tota la vida, 'A day in the life', 'Give peace a chance' i 'Why don't we do it in the road?', en una col·laboració celebradíssima per la gent i que quedarà, sens dubte, com un dels grans moments del Desert Trip.
Els focs artificials de 'Live and let die' van preparar el comiat de McCartney, que va cridar "Hey Jude" davant un mar de braços alçats i va cantar 'I wanna be your man', un 'single' que Lennon i ell van escriure per a The Rolling Stones, com a devolució per la versió que Jagger i companyia van fer divendres de 'Come together'. I això, l'homenatge al grup de Liverpool, va ser una de les sorpreses del concert de ses majestats satàniques que Jagger va obrir sorneguerament: "No farem bromes sobre vells". Ho va fer després d'un "Benvinguts a la casa de retir de Palm Springs per a distingits músics anglesos".
Malgrat l'edat, Jagger va fer gala de la seva inesgotable energia movent-se per l'escenari com només ell sap fer durant hores. Va sonar una cançó, 'Ride ‘me on down', del nou disc anunciat la setmana passada i van repassar molts dels seus grans èxits amb '(I can't get no) Satisfaction' acompanyada de focs artificials. Apoteosi rockera.