dissabte, 10 de setembre del 2016
The Beatles: eight days a week
The Beatles: eight days a week
Director:
Ron Howard.
Edad: Todos los públicos
Ver cines y horarios
Sinopsis
País/Año: Reino Unido, Estados Unidos, 2016
Género: Documental
Un exhaustivo repaso de los excepcionales años de gira de los Beatles, desde la perspectiva del grupo y también de los fans. Una oportunidad para presenciar el impacto de esos años en cada miembro de la banda, sus relaciones, su evolución musical, su estilo de vida y su fama. Y sobre todo, la incomparable conexión entre la banda y el público, que convirtió su música en algo sublime y eterno.
www.acontracorrientefilms.com/pelicula/606/the-beatles-eight-days-a-week/
Fotos de la película
diumenge, 21 d’agost del 2016
Mig segle de discoteques
DESINHIBICIÓ NOCTURNA
Mig segle de discoteques
Les sales de ball amb música enllaunada van arribar a Catalunya per quedar-s'hi fa 50 anys
Les discos han impulsat profunds canvis socials i infinitat de tendències
Dissabte, 20 d'agost del 2016 - 19:06 CEST
EL PERIODICO
Hi ha un abans i un després en l'oci nocturn a partir de mitjans dels anys 60, quan va irrompre a Platja d'Aro el fenomen de les discoteques, que va anticipar temps de canvis i ruptures socials i de nous models estètics. Fa mig segle que les dones van començar a ballar soles i sense sostenidor a Catalunya al ritme de música enllaunada procedent del món anglosaxó, amb èxits com 'Satisfaction', dels Rolling Stones. L'onada pop-rock i la música negra arribaven a locals amb generosos decibels, begudes alcohòliques en got de tub, fumera de cigarrets, llums psicodèlics i gogós animant una pista envoltada d'altaveus gegants.
La primera discoteca a trencar amb el concepte clàssic de sala de ball va ser Tiffany's de Platja d'Aro, inaugurada el 19 de juny del 1965 per uns emprenedors suïssos, dues setmanes abans del concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona. Tiffany's va ser un oasi de tolerància i desinhibició dins de la foscor de la dictadura franquista. "Va ser pionera per la seva modernitat. Era un espai aïllat de la realitat exterior, amb un disseny arquitectònic acurat. Un lloc oníric on la música i la llum convidaven a entrar en una dimensió hedonista, en què el discjòquei emergia com el xaman de la pista de ball", descriu Xavier Castillón, autor del llibre 'Nits d'Aro'.
Castillón afirma que Ricardo Urgell es va inspirar en aquest local quan el 1966 va obrir el Pachá a Sitges, la llavor de l'imperi de les dues cireres, que més tard també va tenir seu a Platja d'Aro. Aquesta turística localitat de la Costa Brava va albergar altres santuaris del ball: Paladium (1966) i Maddox. Oriol Regàs va rellançar aquesta última amb enorme èxit el 1968. "Entrar a Maddox era com baixar als inferns de Dante amb les dones més guapes", deia en aquella època l'arquitecte Óscar Tusquets. "Als anys 70, en una mateixa nit, hi havia 20.000 persones ballant a Platja d'Aro", destaca Castillón.
Hi ha antecedents a Tiffany's, però no tan transgressors. El 1953 va néixer a Barcelona Bikini, un complex lúdic amb sala de ball, minigolf i pista de bitlles a la Diagonal, llavors avinguda del Generalísimo Francisco Franco. Va ser el primer recinte on es va sentir música gravada, encara que va haver d'abandonar la iniciativa perquè el Sindicat de Músics no permetia la reproducció mecànica. No va tornar a tenir 'dj' fins als anys 70. Les Enfants Terribles, en ple Raval, es vanagloria de ser la discoteca més antiga de Barcelona, i continua al mateix lloc. Segons els seus actuals propietaris va iniciar la seva trajectòria el 1963, encara que no queda clar que en aquells primers anys es punxessin discos, el factor diferencial de la 'boîte' o discoteca respecte de l'antic règim de la sala de festes amb orquestra.
Al voltant del Turó Park, a prop de la plaça de Francesc Macià (llavors Calvo Sotelo), comencen a obrir-se discoteques on se senten discos d'importació, com Key Club o Baccará (que va acumular una col·lecció de vinils fabulosa com saben els que en van adquirir exemplars a la 'chamarilería' pròxima als antics Encants on va aparèixer als anys 90). El seu epicentre va ser el carrer de Beethoven. El nucli més aviat 'pijo' creix als anys 70 amb les obertures de 98 Octanos, Don Chufo i la seva pista giratòria, Charly Max (després Fibra Óptica) i Metamorfosis.
"En aquestes sales, els joves de famílies adinerades abundaven, però els fills de la classe mitjana també n'eren clients habituals per la fascinació que generava tot el que estava de moda, i per aparentar més nivell social del que realment tenien en un context sociopolític presidit pel desarrollisme franquista", analitza Barcelonauta sobre aquells anys en què els adolescents amb possibles s'uniformaven amb polos amb l'etiqueta del cocodril, pantalons Levi's i mocassins Sebago.
Aquest nucli per sobre de la Diagonal es complementa amb 'Tuset Street', el regne de la intel·lectualitat amb discoteques com Runner (1965) o Coupe 77 (1969) i amb la zona alta del carrer de Muntaner on Regàs va impulsar Bocaccio (1967), el punt de trobada de la 'gauche divine' amb les seves ganes de sobrepassar les normes establertes. La model i actriu Teresa Gimpera va prestar la seva imatge a Bocaccio, de la qual també era accionista. "Hi anava sola, sempre t'hi trobaves algú. Això era inversemblant", comenta Gimpera.
Xavier Agulló va ser cronista de la vida nocturna des de la seva columna 'Las mundanas' a 'El Noticiero' i després a 'El Periódico'. "La millor època van ser els anys 80. Barcelona era un festival. La nit tenia un punt més culte que la 'movida' madrilenya. Era un ambient més 'new wave' en locals que sorprenien pel seu disseny. La frase de llavors era: '¿Dissenyes o treballes?'", explica Agulló. Per ell, la discoteca que va trencar amb tot en aquella dècada va ser Studio Ono, al carrer del Pi, a l'altra riba de l'Up & Down a Pedralbes. "A Studio Ono les noies entraven despullant-se i es follava sobre els pòdiums. No s'havia vist mai res d'igual. Es va enfonsar per culpa que donaven garrafa, i això ningú ho perdona", diu. S'iniciava una era més salvatge que ja és una altra història.
EL PERIODICO
Hi ha un abans i un després en l'oci nocturn a partir de mitjans dels anys 60, quan va irrompre a Platja d'Aro el fenomen de les discoteques, que va anticipar temps de canvis i ruptures socials i de nous models estètics. Fa mig segle que les dones van començar a ballar soles i sense sostenidor a Catalunya al ritme de música enllaunada procedent del món anglosaxó, amb èxits com 'Satisfaction', dels Rolling Stones. L'onada pop-rock i la música negra arribaven a locals amb generosos decibels, begudes alcohòliques en got de tub, fumera de cigarrets, llums psicodèlics i gogós animant una pista envoltada d'altaveus gegants.
La primera discoteca a trencar amb el concepte clàssic de sala de ball va ser Tiffany's de Platja d'Aro, inaugurada el 19 de juny del 1965 per uns emprenedors suïssos, dues setmanes abans del concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona. Tiffany's va ser un oasi de tolerància i desinhibició dins de la foscor de la dictadura franquista. "Va ser pionera per la seva modernitat. Era un espai aïllat de la realitat exterior, amb un disseny arquitectònic acurat. Un lloc oníric on la música i la llum convidaven a entrar en una dimensió hedonista, en què el discjòquei emergia com el xaman de la pista de ball", descriu Xavier Castillón, autor del llibre 'Nits d'Aro'.
Hi ha antecedents a Tiffany's, però no tan transgressors. El 1953 va néixer a Barcelona Bikini, un complex lúdic amb sala de ball, minigolf i pista de bitlles a la Diagonal, llavors avinguda del Generalísimo Francisco Franco. Va ser el primer recinte on es va sentir música gravada, encara que va haver d'abandonar la iniciativa perquè el Sindicat de Músics no permetia la reproducció mecànica. No va tornar a tenir 'dj' fins als anys 70. Les Enfants Terribles, en ple Raval, es vanagloria de ser la discoteca més antiga de Barcelona, i continua al mateix lloc. Segons els seus actuals propietaris va iniciar la seva trajectòria el 1963, encara que no queda clar que en aquells primers anys es punxessin discos, el factor diferencial de la 'boîte' o discoteca respecte de l'antic règim de la sala de festes amb orquestra.
LA BOLA REFLECTANT
"La proliferació de les discoteques és meteòrica a partir de 1966 i va aparellada amb la consolidació del fenomen de la música pop-rock anglosaxona, que comença a ser difosa per la ràdio. Els joves senten una irrefrenable necessitat de poder ballar en locals dotats de potents equips d'amplificació del so, sota una bola amb trossets de miralls que gira", exposa Miquel Barcelonauta, autor del blog Barcelofilia, que ha superat els 1.300 articles dedicats als vestigis de la ciutat.Al voltant del Turó Park, a prop de la plaça de Francesc Macià (llavors Calvo Sotelo), comencen a obrir-se discoteques on se senten discos d'importació, com Key Club o Baccará (que va acumular una col·lecció de vinils fabulosa com saben els que en van adquirir exemplars a la 'chamarilería' pròxima als antics Encants on va aparèixer als anys 90). El seu epicentre va ser el carrer de Beethoven. El nucli més aviat 'pijo' creix als anys 70 amb les obertures de 98 Octanos, Don Chufo i la seva pista giratòria, Charly Max (després Fibra Óptica) i Metamorfosis.
"En aquestes sales, els joves de famílies adinerades abundaven, però els fills de la classe mitjana també n'eren clients habituals per la fascinació que generava tot el que estava de moda, i per aparentar més nivell social del que realment tenien en un context sociopolític presidit pel desarrollisme franquista", analitza Barcelonauta sobre aquells anys en què els adolescents amb possibles s'uniformaven amb polos amb l'etiqueta del cocodril, pantalons Levi's i mocassins Sebago.
Aquest nucli per sobre de la Diagonal es complementa amb 'Tuset Street', el regne de la intel·lectualitat amb discoteques com Runner (1965) o Coupe 77 (1969) i amb la zona alta del carrer de Muntaner on Regàs va impulsar Bocaccio (1967), el punt de trobada de la 'gauche divine' amb les seves ganes de sobrepassar les normes establertes. La model i actriu Teresa Gimpera va prestar la seva imatge a Bocaccio, de la qual també era accionista. "Hi anava sola, sempre t'hi trobaves algú. Això era inversemblant", comenta Gimpera.
EL METEORIT SIDERAL
Planeta 2001 (1969), a Consell de Cent, va captivar pel seu deliri alienígena. Els combinats se servien en copes amb forma de roca plutònica, meteorit sideral, mòdul lunar o ovni. Cada còctel tenia recipient propi, com l'Sputnik, una espècie de peixera amb potes de nau espacial plena de brandi, menta i licor de taronja. Fede Sardà, propietari de Luz de Gas, va ser un dels seus 'dj'. S'escapava a Londres i a París a comprar les novetats internacionals. "Però al final el millor era anar a Perpinyà. Allà podia sentir els discos", diu Sardà, que destaca que va ser la primera sala amb cambreres darrere de la barra. "Això sí, disfressades de marcianes", riu. El secret de l'èxit d'una discoteca, segons ell, radica a saber connectar amb el moment i vetar l'entrada a camells. "La droga és el pitjor", sentencia.Xavier Agulló va ser cronista de la vida nocturna des de la seva columna 'Las mundanas' a 'El Noticiero' i després a 'El Periódico'. "La millor època van ser els anys 80. Barcelona era un festival. La nit tenia un punt més culte que la 'movida' madrilenya. Era un ambient més 'new wave' en locals que sorprenien pel seu disseny. La frase de llavors era: '¿Dissenyes o treballes?'", explica Agulló. Per ell, la discoteca que va trencar amb tot en aquella dècada va ser Studio Ono, al carrer del Pi, a l'altra riba de l'Up & Down a Pedralbes. "A Studio Ono les noies entraven despullant-se i es follava sobre els pòdiums. No s'havia vist mai res d'igual. Es va enfonsar per culpa que donaven garrafa, i això ningú ho perdona", diu. S'iniciava una era més salvatge que ja és una altra història.
dimecres, 17 d’agost del 2016
Les propostes musicals d’Obama per aquest estiu
Vida
Les propostes musicals d’Obama per aquest estiu
El president dels Estats Units penja a Twitter dues playlists per escoltar durant les vacances
|
Mentre Estats Units centra la seva atenció en el debat entre els aspirants a ocupar la casa blanca, Hillary Clinton i Donald Trump, el president del país, Barack Obama, ha volgut compartir a Twitter dues “playlist d’estiu” per escoltar durant les vacances.
Una llista està pensada per ser escoltada durant el dia, mentre l’altra, que té cançons amb ritme més ballable, està pensada per ser escoltada durant la nit. A més, les dues llistes contenen temes d’artistes d’èpoques i estils diferents. Si algú tenia pensat sortir de festa amb ell, ara ja sap què li agrada al president dels Estats Units.
Been waiting to drop this: summer playlist, the encore. What's everybody listening to?
dissabte, 23 de juliol del 2016
El mític Cavern Club de les Corts
El mític Cavern Club de les Corts
Els propietaris del bar museu La Garrafa fa 27 anys que interpreten cançons dels Beatles
NEUS MASCAROS
Divendres, 22 de juliol del 2016 - 22:17 CEST
EL PERIODICO
La part pitjor del brexit no ha sigut la carambola que Brussel·les es cruspeixi ara amb patates Boris Johnson com a ministre d’Exteriors, sinó la sacsejada emocional d’haver de dir adéu –és un posar– a petits refugis tan britànics com el gintònic, les innòcues converses al voltant del temps atmosfèric, les novel·les de Dickens i, sobretot, les cançons dels Beatles. D’entrada, el barri de les Corts atresora un arsenal: al bar La Garrafa (Joan Güell, 150), els propietaris i conductors del local, Ricky Rodríguez i Joan Fuster, les interpreten cada nit, de dilluns a dissabte, des dels últims 27 anys.
Tots dos es van conèixer fent la mili a Saragossa l’any de l’atemptat contra Carrero Blanco, un temps aquell, apunta Joan amb sorna, en què encara «no havien construït ni els túnels del Bruc». Els va tocar al Centre d’Instrucció de Reclutes de San Gregorio, un indret desèrtic on es pelaven de fred, de manera que aquell parell de quintos polacs remataven les hores mortes, que eren moltes, tocant la guitarra a la llitera de dalt amb els peus penjant. Després es van perdre el fil fins que un bon dia, molts anys després, el Joan es va presentar al bar La Garrafa demanant feina com a músic. «Ostres, tu i jo, ¿de què ens coneixem?». Així va ser com van capgirar l’establiment convertint-lo en un museu de la beatlemania.
En realitat, el local l’havia obert Ricky el 1976, en l’època daurada dels pubs, quan cantaven els Quilapayún i tot allò, quan la gent baixava al bar de la cantonada a conèixer gent i socialitzava amb el cubata i el platet de kikos, en lloc de fer les quedades a matar pokémons amb el telèfon mòbil. La Garrafa encara conserva, ai, una d’aquelles taules amb els forats exactes per poder encaixar-hi el got de tub.
Un duo entranyable el que formen Joan & Ricky. I a sobre sonen bé perquè tots dos són músics de debò i executen amb bases i instruments de veritat, com la Fender Stratocaster. Res a veure amb aquells pubs d’abans on el primer espontani agafava la guitarra i es complaïa a donar la tabarra al personal amb quatre acords borratxos. «Em vaig fer músic per ells –assegura el Joan–, perquè seva era la música que sonava llavors, amb la qual vaig aprendre a tocar. Els Beatles van ser pura màgia». Pocs grups de pop-rock han trencat tantes barreres intergeneracionals, de raça i de classe social.
Ricky segueix el relat: «Jo tenia 14 anys quan es va fer el concert de la Monumental. Hi vaig anar amb el meu pare i un amic meu, i així que vaig escoltar el Twist and shout, em vaig dir: ‘Aquí ja s’ha acabat tot’». Es refereix, és clar, al fet que l’Espanya desarrollista venia de ballar Me lo dijo Pérez.
Per aquell mític recital, l’únic que van fer a Barcelona, el 3 de juliol de 1965, el quartet de Liverpool va cobrar 5.000 lliures esterlines, segons diu a la fotocòpia del contracte original que penja de la paret. Per tot arreu, des del sostre fins als sòcols, fotos dels fab four (Paul, John, George i Ringo) i algunes peces de memorabilia dignes de menció: un grapat de pols autèntica, pols amarada de mística i suor, procedent de The Cavern Club, el local de Liverpool que va acollir les primeres actuacions dels Beatles a Anglaterra; i l’acta matrimonial de John Winston Lennon i Yoko Ono Cox expedida pel registre civil de Gibraltar.
Parlant de relíquies, aprofito aquestes línies per desmentir rotundament una llegenda urbana actualment en circulació: que el Cavern del barri de les Corts custodia un pèl púbic de la cantant Yoko Ono ficat en una bosseta de plàstic i adquirit en una subhasta. Fals. Tonta, una servidora per haver-s’ho cregut. Dissimulo certa decepció absurda traient el recurs del brexit. «Abans del referèndum, ja tenia clar que fotrien el camp –diu Ricky–. ¿Qui dirà als anglesos com han d’administrar les seves fronteres?». Sempre van ser una mica pirates, sí.
Doncs que se’n vagin si volen, però que deixin a la consigna l’equipatge, inclosa la primera lliçó d’anglès, aquella que va demostrar que el yeah, yeah, yeah no se l’havia inventat Conchita Velasco.
EL PERIODICO
La part pitjor del brexit no ha sigut la carambola que Brussel·les es cruspeixi ara amb patates Boris Johnson com a ministre d’Exteriors, sinó la sacsejada emocional d’haver de dir adéu –és un posar– a petits refugis tan britànics com el gintònic, les innòcues converses al voltant del temps atmosfèric, les novel·les de Dickens i, sobretot, les cançons dels Beatles. D’entrada, el barri de les Corts atresora un arsenal: al bar La Garrafa (Joan Güell, 150), els propietaris i conductors del local, Ricky Rodríguez i Joan Fuster, les interpreten cada nit, de dilluns a dissabte, des dels últims 27 anys.
Tots dos es van conèixer fent la mili a Saragossa l’any de l’atemptat contra Carrero Blanco, un temps aquell, apunta Joan amb sorna, en què encara «no havien construït ni els túnels del Bruc». Els va tocar al Centre d’Instrucció de Reclutes de San Gregorio, un indret desèrtic on es pelaven de fred, de manera que aquell parell de quintos polacs remataven les hores mortes, que eren moltes, tocant la guitarra a la llitera de dalt amb els peus penjant. Després es van perdre el fil fins que un bon dia, molts anys després, el Joan es va presentar al bar La Garrafa demanant feina com a músic. «Ostres, tu i jo, ¿de què ens coneixem?». Així va ser com van capgirar l’establiment convertint-lo en un museu de la beatlemania.
En realitat, el local l’havia obert Ricky el 1976, en l’època daurada dels pubs, quan cantaven els Quilapayún i tot allò, quan la gent baixava al bar de la cantonada a conèixer gent i socialitzava amb el cubata i el platet de kikos, en lloc de fer les quedades a matar pokémons amb el telèfon mòbil. La Garrafa encara conserva, ai, una d’aquelles taules amb els forats exactes per poder encaixar-hi el got de tub.
Un duo entranyable el que formen Joan & Ricky. I a sobre sonen bé perquè tots dos són músics de debò i executen amb bases i instruments de veritat, com la Fender Stratocaster. Res a veure amb aquells pubs d’abans on el primer espontani agafava la guitarra i es complaïa a donar la tabarra al personal amb quatre acords borratxos. «Em vaig fer músic per ells –assegura el Joan–, perquè seva era la música que sonava llavors, amb la qual vaig aprendre a tocar. Els Beatles van ser pura màgia». Pocs grups de pop-rock han trencat tantes barreres intergeneracionals, de raça i de classe social.
Ricky segueix el relat: «Jo tenia 14 anys quan es va fer el concert de la Monumental. Hi vaig anar amb el meu pare i un amic meu, i així que vaig escoltar el Twist and shout, em vaig dir: ‘Aquí ja s’ha acabat tot’». Es refereix, és clar, al fet que l’Espanya desarrollista venia de ballar Me lo dijo Pérez.
Per aquell mític recital, l’únic que van fer a Barcelona, el 3 de juliol de 1965, el quartet de Liverpool va cobrar 5.000 lliures esterlines, segons diu a la fotocòpia del contracte original que penja de la paret. Per tot arreu, des del sostre fins als sòcols, fotos dels fab four (Paul, John, George i Ringo) i algunes peces de memorabilia dignes de menció: un grapat de pols autèntica, pols amarada de mística i suor, procedent de The Cavern Club, el local de Liverpool que va acollir les primeres actuacions dels Beatles a Anglaterra; i l’acta matrimonial de John Winston Lennon i Yoko Ono Cox expedida pel registre civil de Gibraltar.
Parlant de relíquies, aprofito aquestes línies per desmentir rotundament una llegenda urbana actualment en circulació: que el Cavern del barri de les Corts custodia un pèl púbic de la cantant Yoko Ono ficat en una bosseta de plàstic i adquirit en una subhasta. Fals. Tonta, una servidora per haver-s’ho cregut. Dissimulo certa decepció absurda traient el recurs del brexit. «Abans del referèndum, ja tenia clar que fotrien el camp –diu Ricky–. ¿Qui dirà als anglesos com han d’administrar les seves fronteres?». Sempre van ser una mica pirates, sí.
Doncs que se’n vagin si volen, però que deixin a la consigna l’equipatge, inclosa la primera lliçó d’anglès, aquella que va demostrar que el yeah, yeah, yeah no se l’havia inventat Conchita Velasco.
dimarts, 19 de juliol del 2016
El català perd sintonia a la tele
INFORME ANUAL
El català perd sintonia a la tele
EL CAC denuncia la desigualtat de l'oferta a favor del castellà des de la implantació de la TDT
La ràdio manté un equilibri en l'oferta, ja que totes les emissores han de complir la normativa catalana
JOSEP LOASO
Dimarts, 19 de juliol del 2016 - 13:40 CEST
La implantació de la televisió digital terrestre (TDT) ha provocat un espectacular augment de l'oferta audiovisual, però majoritàriament en castellà, cosa que ha comportat que pràcticament 'es mengi' l'oferta en català. Així, en aquesta última dècada, l'oferta de canals de TDT en castellà s'ha multiplicat per cinc a Catalunya, però l'audiència de la tele en català ha caigut 10 punts en aquest mateix període.
Aquesta és la principal dada que ofereix l'últim informe anual del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), que destaca l'"important descens" sofert per la tele en català, al qual també ha contribuït el 'boom' de la tele de pagament i les noves formes de distribució audiovisual per internet; totes bàsicament en castellà.
El treball precisa que l'audiència de tots els canals en català el 2005 era del 29,7%, però el 2015 ja havia caigut fins al 19,8%. En el cas concret de TV-3, la seva audiència s'ha reduït en aquesta dècada 10 punts percentuals.
En l'entorn analògic del 2005, previ a la implantació de la TDT, a Catalunya es podien sintonitzar sis canals de cobertura estatal en castellà (TVE-1, La 2, A-3 TV, Tele 5, Cuatro i la incipient La Sexta), i dos en català (TV-3, K3-33), a més de les locals (com BTV i CityTV). Però finals del 2015, l'oferta és totalment diferent: 32 canals de cobertura estatal en castellà i 8 en català, a més de les desconnexions de TVE-Catalunya i les televisions locals.
Per al CAC, amb la digitalització de la tele "no s'ha tingut en compte la diversitat cultural i lingüística de l'Estat, malgrat que aquest precepte estava inclòs a la llei 7/2010, general de la comunicació audiovisual". Això ha provocat que, una dècada després, "l'evolució de l'oferta de canals en català i en castellà ha sigut l'oposada".
Per al CAC, un dels reptes futurs és garantir la presència de la llengua catalana, "malgrat la falta d'igualtat competitiva dels prestadors catalans en relació amb els dels àmbits espanyol i global". Per aquesta raó, el Consell està elaborant, per encàrrec del Parlament, un Llibre Blanc de l'audiovisual català, treball que presentarà un conjunt de propostes per consolidar i enfortir l'audiovisual català i en català.
De fet, l'informe anual ja suggereix que convindria tenir competències plenes sobre l'espectre radioelèctric, així com sobre regulació de xarxes i de continguts d'internet. I conseqüentment, veu necessari que el CAC evolucionés cap a una autoritat catalana de les comunicacions, amb competències sobre tots els àmbits d'aquest macrosector.
La implantació de la televisió digital terrestre (TDT) ha provocat un espectacular augment de l'oferta audiovisual, però majoritàriament en castellà, cosa que ha comportat que pràcticament 'es mengi' l'oferta en català. Així, en aquesta última dècada, l'oferta de canals de TDT en castellà s'ha multiplicat per cinc a Catalunya, però l'audiència de la tele en català ha caigut 10 punts en aquest mateix període.
Aquesta és la principal dada que ofereix l'últim informe anual del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), que destaca l'"important descens" sofert per la tele en català, al qual també ha contribuït el 'boom' de la tele de pagament i les noves formes de distribució audiovisual per internet; totes bàsicament en castellà.
El treball precisa que l'audiència de tots els canals en català el 2005 era del 29,7%, però el 2015 ja havia caigut fins al 19,8%. En el cas concret de TV-3, la seva audiència s'ha reduït en aquesta dècada 10 punts percentuals.
En l'entorn analògic del 2005, previ a la implantació de la TDT, a Catalunya es podien sintonitzar sis canals de cobertura estatal en castellà (TVE-1, La 2, A-3 TV, Tele 5, Cuatro i la incipient La Sexta), i dos en català (TV-3, K3-33), a més de les locals (com BTV i CityTV). Però finals del 2015, l'oferta és totalment diferent: 32 canals de cobertura estatal en castellà i 8 en català, a més de les desconnexions de TVE-Catalunya i les televisions locals.
Per al CAC, amb la digitalització de la tele "no s'ha tingut en compte la diversitat cultural i lingüística de l'Estat, malgrat que aquest precepte estava inclòs a la llei 7/2010, general de la comunicació audiovisual". Això ha provocat que, una dècada després, "l'evolució de l'oferta de canals en català i en castellà ha sigut l'oposada".
LA RÀDIO, LA PART POSITIVA
Si a la televisió, el panorama per al català és pessimista, a la ràdio passa tot al contrari, perquè, segons el CAC, la Generalitat és competent en l'adjudicació de llicències. Així, totes les emissores que hi ha a Catalunya (321 en FM) estan subjectes a la normativa catalana. I aquesta obliga a incorpora el català, com a mínim, en el 50% del temps d'emissió. El mateix passa en relació amb la música, que ha d'incorporar un mínim del 25% de cançons en català.Per al CAC, un dels reptes futurs és garantir la presència de la llengua catalana, "malgrat la falta d'igualtat competitiva dels prestadors catalans en relació amb els dels àmbits espanyol i global". Per aquesta raó, el Consell està elaborant, per encàrrec del Parlament, un Llibre Blanc de l'audiovisual català, treball que presentarà un conjunt de propostes per consolidar i enfortir l'audiovisual català i en català.
De fet, l'informe anual ja suggereix que convindria tenir competències plenes sobre l'espectre radioelèctric, així com sobre regulació de xarxes i de continguts d'internet. I conseqüentment, veu necessari que el CAC evolucionés cap a una autoritat catalana de les comunicacions, amb competències sobre tots els àmbits d'aquest macrosector.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)