El Nacional

Exposicions

L'Arts Santa Mònica il·lumina Lluís Llach

Gustau Nerín
Foto: Sergi Alcàzar / ACN
Barcelona. Dimarts, 31 de desembre de 2019
3 minuts

Advertisement

End of break ads in 18s

L'Arts Santa Mònica ha volgut acollir una gran exposició d'homenatge a Lluís Llach en el 50 aniversari de la seva primera actuació: Lluís Llach, com un arbre nu. Després que l'artista s'hagi retirat dels escenaris, s'ha pretés recordar la seva llarga trajectòria i la seva influència en moviments culturals i polítics del nostre país (amb un paper clau en la Nova Cançó, però també en d'altres àmbits). L'exposició, comissariada per Lluís Danés i organitzada pel Grup Enderrock, es podrà veure, gratuïtament, fins al 26 d'abril.

Foto: ACN.

L'Estaca en lloc central

El vestíbul de l'exposició està ocupat per la reproducció de totes les portades dels discs de Lluís Llach, el que ofereix una panoràmica impressionant de la seva obra musical. Però potser la sala més emblemàtica és aquella on, penjats d'unes simbòliques estaques, s'hi troben auriculars on es poden escoltar algunes de les versions de L'Estaca, en un gran nombre de llengües, una mostra de la força que ha pres aquesta cançó, que ha estat traduïda al basc, al sard, al cors, a l'àrab, al turc, a l'occità, a l'anglès, a l'alemany, al suec, al farsi, al bretó, a l'ídix, al francès... A més a més, ha adoptat tonalitats molt diferents: a l'exposició se'n pot sentir una magnífica versió en ritme ska de Dr. Drer & Crc Posse, que contrasta amb la solemnitat de com la tocava Jean-Michel Jarre o amb la versió punk dels cubans Porno para Ricardo. Però és més: aquesta cançó nascuda com un himne a la resistència al franquisme, ha esdevingut tot un símbol de lluites socials de diferents punts del món: del combat sindical contra la dictadura polonesa a les primaveres àrabs, passant òbviament pel referèndum de l'1 d'octubre o fins i tot per les protestes de les armilles grogues franceses. A l'exposició això es cita, però és una pena que no es reflecteixi amb més relleu.

Joc de referents

Dos espais de l'exposició estan reservats a les influències de Llach. Per una banda, la instal·lació Viatge a Itaca, inspirant-se en el famós poema de Kavafis musicat per Llach, identifica algunes de les principals personalitats que van inspirar al cantautor i, en unes maletes, representatives del viatge musical de l'homenatjat, incorpora les fotografies d'aquests personatges amb una reflexió de Llach sobre allò que li han aportat: n'hi ha de ben diversos: de Mahalia Jackson a Maria Aurèlia Capmany, passant per Josep Maria Espinàs, qui va ajudar molt al cantant en els seus inicis. En canvi, l'espai El Cafè Antic recrea una vella taverna en la que es poden veure, a les parets i a les taules, aquells autors que ha musicat Llach i que més han aportat a la seva obra: hi són, òbviament, Salvat-Papapasseit i Kavafis, però el lloc més destacat està reservat, naturalment, a Miquel Martí i Pol, el poeta de Roda de Ter que va tenir una relació artística i personal molt estreta amb Llach.

Foto: ACN.

Reviure els grans concerts

A l'exposició també hi ha algunes pantalles on es poden visualitzar els grans concerts de Lluís Llach, des de la mítica celebració del Camp Nou el 1985, fins al que va fer a l'Olympia de París el 1973 i que li va permetre fer el salt al públic internacional. També incorpora algunes peces sobre les facetes menys conegudes de la carrera de Llach: com a director artístic de la Dansa de la Mort de Verges, com a compositor de bandes musicals, com a vinyater... I l'espai central de l'exposició està dedicat a declaracions del cantant i a una visualització d'algunes de les seves cançons més populars.

Foto: ACN.

Més cantant que missatge

L'exposició Lluís Llach. Com un arbre nu s'ha planejat, sobretot, com un homenatge al cantant. Per això, a l'espai final s'ofereix al visitant una experiència immersiva, mitjançant tecnologia 3D, perquè pugui sentir-se com en un concert particular del cantautor de Verges (una experiència que vol ser el plat fort de l'exposició i es presenta com una gran innovació tecnològica, però que queda lluny de les expectatives generades). L'exposició queda una mica més coixa pel que fa a l'impacte social de la música de Llach. Es mostren, en vídeo, entrevistes a músics i a personalitats del món musical que enalteixen la música de Llach, però es veu molt poc l'apropiació popular de la música del cantant. Més enllà del debat sobre l'oportunitat d'una exposició d'homenatge al cantant-diputat, Lluís Llach. Com un arbre nu constitueix una ocasió de reviure a un dels personatges mítics de la Nova Cançó i de retrobar-nos amb un moviment musical que va ser essencial per a la lluita per les llibertats a Catalunya.

Foto de portada: Sergi Alcàzar.

CULTURA Torra homenatja Lluís Llach amb una passejada virtual pel seu llegat Carlota Camps

La sentència VÍDEO | Lluís Llach, amb Tsunami Democràtic: canta a l'escenari del tall de l'autopista Gemma Liñán

1 de maig VÍDEO | 'L'estaca' (en francès) triomfa als carrers de París El Nacional

Manifestació Madrid VÍDEO | La vibrant 'Estaca' davant la Cibeles de Madrid Cèlia Forment i Bori

Procés L'emotiva "Estaca" de Sant Sebastià en solidaritat amb Catalunya El Nacional

Concert per la llibertat L'emotiva interpretació de L'estaca al Concert per la Llibertat El Nacional

• Lluís Llach
• Exposició

El Nacional

Música

Rosalía és otaku

Pau Cusí
Barcelona. Dimarts, 31 de desembre de 2019
2 minuts

Ser friqui ja no és de perdedors. No ho dic jo, ho diu la Rosalía. Aquest dijous, la cantant de Sant Esteve Sesrovires va compartir un vídeo al seu Twitter en el qual mostrava un fragment de Your Name, una pel·lícula d’animació japonesa estrenada l’any 2016. Tot i que la gravació només durava 3 segons, el fet que una estrella de la música llatina fes palès que mira anime va trencar els esquemes de més d’un cuarentón.
El vídeo de la Rosalía és absurd però evidencia una realitat tangible: la cultura otaku no només està ben vista, sinó que ja forma part de l’imaginari col·lectiu de la generació nascuda a principis dels 90.
D’exemples que corroboren aquest fet n’hi ha de tot tipus. Aquest desembre, Lildami, Sr. Chen i Teuma Thug ­–tres dels trapers de moda del panorama català actual– han presentat Cowboy Bebop, un tema que interpreten conjuntament i que es titula igual que l’anime que Televisió de Catalunya va començar a emetre l’any 2001. La cançó, com la producció japonesa, parla sobre la vida dels caçarecompenses.
Més exemples? Més exemples. El barceloní Cecilio G, un dels personatges més sonats de tota la indústria espanyola, no es cansa de fer referència als seus ídols virtuals. Que titulés un dels seus temes amb el nom de Ten Shin Han (Bola de Drac) ja era revelador, però que després es tatués al ventre un enorme Gyarados –una de les criatures més poderoses de Pokémon– ens va permetre conèixer les fílies i fòbies del traper.
Però, a que es deu aquesta fascinació dels intèrprets moderns pels herois de la seva infància? Més enllà de l’atraient estètica dels personatges que hem conegut en animes i videojocs, sembla evident que també existeix un cert encaptivament pel poder que aquests ostenten. Els trapers, obsessionats en fer palès a les seves lletres que són els millors del barri, han utilitzat els seus referents juvenils per dir-se a si mateixos que voler ser el gall del galliner és quelcom positiu.
Good Jan, del grup català PAWN GANG, aprofita els videoclips per lluir al seu braç esquerre els tatuatges de Mewtwo i Kyogre, dos pokémons llegendaris. La qualificació de llegendaris no és gratuïta: s’anomenen així perquè són els més forts, poderosos i temibles del seu pati. El somni de tot traper.
El 2017, Cecilio G i la PAWN GANG, dos dels protagonistes d’aquesta peça, col·laboren i pareixen One Piece Lifestyle, un tema esperpèntic en el qual els cantants es vanaglorien dels seus diners . El títol: una referència a l’anime sobre Monkey D. Luffy, un pirata que pretén convertir-se en rei i trobar un gran tresor.
En qualsevol cas, el fet a celebrar és que moltes d’aquestes referències les han rebut en llengua catalana. I tot, gràcies a la gran tasca que un canal com el 3XL (TVC), ja aniquilat de manera incompetent, va dur a terme durant dues dècades. Sense un referent com aquest i amb les plataformes en streaming avançant per la dreta a la televisió, les noves generacions estan condemnades a tenir herois castellanoparlants.

Música Barcelona, als peus de Rosalía Alba Solé

NADAL S'esgota el caganer de Rosalía a la Fira de Santa Llúcia El Nacional

MÚSICA Rosalía emociona el Sant Jordi amb la seva presentació en català El Nacional

• Manga
• Música

Maria del Mar Bonet, 50 anys filant cançons Per: Martí Estruch Axmacher

CULTURA > MÚSICA

Maria del Mar Bonet, 50 anys filant cançons

Amb '50 anys d'escenaris', els darrers tres anys Bonet ha anat amunt i avall dels Països Catalans i més enllà

Per: Martí Estruch Axmacher

29.12.2019  21:50

És divendres al vespre i hi ha cua llarga per entrar a La Pedrera, però no és pas per Gaudí que la gent espera pacient. En tot cas, per gaudir: de la música, de la veu de Maria del Mar Bonet, d’un viatge per 50 anys damunt dels escenaris. Entrades exhaurides, les 250 butaques de l’Auditori plenes i una senyora que arriba al darrer minut es pregunta sorpresa: “Oh, és ple. He de seure a terra o què?”.
Mentre observo el públic, plaer molt superior al d’entretenir-se amb el mòbil, paro l’orella i dubto per uns instants si el que m’arriba és real o només ho estic imaginant. Però no, és ben real: una veu llunyana fa escales ascendents i descendents. Dec seure relativament a prop del camerino de Maria del Mar Bonet i tinc el privilegi d’escoltar com escalfa la veu. Al Camp Nou també hi deu haver qui s’emociona mentre un jugador fa exercicis per la banda.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

Amb uns minuts de retard sobre l’hora prevista apareixen damunt l’escenari Maria del Mar Bonet i Borja Penalba, una de les veus femenines més belles i un dels millors guitarristes, si no el millor, dels Països Catalans. Ella amb un imponent vestit llarg de color negre, ampul·lós, com d’estrella de cinema. Ell també de negre, la camisa arremangada i cabells curts que han fet desaparèixer els rínxols i li donen cert aire de bon minyó. La festa pot començar.
I comença forta la festa. Amb ‘L’amor és mar desfeta’, de Jacint Verdaguer, dedicada al Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull, i un fragment del ‘Cant de la Sibil·la’. Són dues peces musicalment complexes, exigents, que serveixen per situar el llistó, per marcar el territori. He de confessar que he encès discretament el mòbil per comprovar que sí, que aquella dama que hi ha sobre l’escenari té 72 anys, o això almenys diu la Viquipèdia. Si diu que porta 50 anys cantant, ja és això.
De fet, en porta més, perquè de petita ja li agradava cantar amb la seva àvia. Ens explica que tenia una àvia que mai no tenia un no quan li demanava una cançó, com aquesta versió d’’El noi de la mare’ que de cop omple l’Auditori de La Pedrera d’ambient nadalenc, o quan cantava amb la coral Stella Maris del mestre menorquí Llorenç Galmés, amb qui potser va descobrir el diàleg entre la Verge Maria i Sant Joan que ens canta a ‘Joan d’on véns’.
Maria del Mar Bonet ens parla de l’arribada a Barcelona amb 18 anys, de quan anava per ceramista, i de com la vida i Els Setze Jutges la van portar cap a la cançó. Ens explica que vivia a una casa molt bonica d’Horta, per on hi passava molta gent i Lluís Serrahima l’ajudava al principi a escriure les notes. Sonen ‘Inici de campana’ amb lletra de Rosselló-Pòrcel i ‘Em dius que el nostre amor’, de Joan Vergés.
Amb l’esclat de vida de ‘La dansa de la primavera’ arriba un dels moments dolços de la nit, seguida de ‘No trobaràs la mar’ i ‘Me n’aniré de casa’. Tanco els ulls i em trasllado al Convent de Sant Agustí de Ciutadella, una nit d’estiu de fa quaranta anys, amb els pares, els peus que no em toquen a terra i la pell encara salada del darrer bany. El poder de la música per fer-nos viatjar al passat i retrobar-hi persones i sensacions. Ara la veu de Maria del Mar Bonet és més continguda, els aguts ja no s’enfilen tan amunt, però la força i la bellesa són les mateixes.
A banda d’una gran obertura a totes les sonoritats mediterrànies, una altra característica de la carrera de Maria del Mar Bonet és que sempre s’ha envoltat de músics excel·lents. Si ens fixem només en la guitarra hi trobarem noms de la categoria de Toti Soler, Lautaro Rosas o Javier Mas. Ara és Borja Penalba qui l’acompanya sovint. Però ja a l’inici del concert ha quedat clar que no només l’acompanyarà. En presentar-lo, Bonet li ha expressat una admiració que després es pot copsar en el concert, en el respecte mutu, en els moments de simbiosi, en el protagonisme compartit. Una mostra més de la categoria de la cantant mallorquina, que passeja pel carrer de Cavallers de València agafada de la mà de Penalba a la preciosa ‘Alenar’.
Els bisos són generosos i inclouen ‘Què volen aquesta gent?’ i ‘La balanguera’. La primera, que malgrat el pas dels anys continua més actual que mai, la dedica als presos polítics. Escrita per Lluís Serrahima en homenatge a un estudiant de Madrid anomenat Rafael Guijarro, deu ser la cançó més versionada de Maria del Mar Bonet. De la segona explica com un amic la va convèncer perquè convertís aquella cançó que cantaven les corals en una peça més personal. I així ho va fer, molt abans que el Consell Insular la convertís en himne de Mallorca.
El concert de La Pedrera és un dels darrers de la ronda de “50 anys d’escenaris”. Resten Malgrat de Mar (11 de gener) i Palma (15 de gener). Ha estat una ronda llarga, que va començar fa tres anys i l’ha dut no només amunt i avall dels Països Catalans, sinó també a l’altra banda de la seva estimada i cantada Mediterrània, a Itàlia i Grècia, a Tunísia i Egipte. Els concerts han anat acompanyats d’un llibre biogràfic (“Intensament”) escrit per Jordi Bianciotto, un documentari (“Maria del Mar”) emès fa poc a TV3, i una exposició de fotografies de Toni Catany que es pot visitar al Palau Robert de Barcelona.
Tants homenatges sonen a comiat? No pas, només són celebració de la vida viscuda, de les moltes aventures i viatges musicals d’aquests 50 anys d’escenaris. Però ja té tres o quatre projectes nous al cap i, a banda de pintar, pensa seguir la carrera mentre pugui. Com diu Borja Penalba, Bonet no s’atura mai, és molt autoexigent i també exigent amb els altres, una artista sabedora del do que té i que sempre ho vol donar tot i més a l’escenari. Així doncs, Maria del Mar Bonet continuarà cantant. Com la balanguera, que no es cansa mai de filar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

 

NADALA CONTRA LA REPRESSIÓ

Dàmaris Gelabert - TOT SONA! (Videoclip Oficial)

Dàmaris Gelabert - ELS DIES DE LA SETMANA (Videoclip Oficial)

Dàmaris Gelabert - ELS MOSQUITS (Videoclip Oficial)

Dàmaris Gelabert trenca les barreres del YouTube en català

CULTURA > MÚSICA

Dàmaris Gelabert trenca les barreres del YouTube en català

El seu YouTube és el canal en català amb més visualitzacions, més de 600 milions

Per: Laura Gállego Marfà

21.12.2019  21:50

Vilaweb

Quan Dàmaris Gelabert va començar a compondre i difondre la seva música per als més menuts, poc s’imaginava que al cap dels anys acabaria convertint-se en una artista reconeguda internacionalment, amb el compte de YouTube en català amb més visualitzacions. Les seves cançons s’hi han reproduït 616.621.976 vegades, han travessat les fronteres del país, han arribat a centenars de cases de tot arreu i hi han portat música per a aprendre en català. Les xifres de Gelabert destaquen molt per sobre de les de formacions musicals nostrades de renom internacional com ara Txarango (71.290.640) o Manel (15.740.768).
La història de Gelabert va fer un tomb ara fa set anys i escaig, quan va obrir el canal de YouTube. ‘M’he fet conèixer gràcies a YouTube, ho tinc molt clar’, sentencia. ‘Fa vint-i-un anys que faig cançons i no actuava amb públic perquè no trobava un espai; aleshores la música que es feia per a infants era d’animació, de festa major, de moure’s, i jo no volia fer-ne perquè entenia que les meves cançons no eren així’, explica. ‘M’he passat molts anys actuant en escoles, fent formació a mestres per a ensenyar que les cançons poden tenir un recorregut pedagògic’, diu, i afegeix: ‘La meva música es va anar fent famosa en l’educació, però no es va conèixer de debò fins que no vaig fer els videoclips.’
Gràcies als vídeos, les famílies van veure que els infants coneixien les cançons, va començar també a actuar per al públic i va arribar a exhaurir en hores les entrades per als concerts en teatres. A més, ha aconseguit anar més enllà i difondre música en català en diversos indrets: ‘Em sento molt a gust cantant en català, m’agrada moltíssim i també em fa molta il·lusió que nens de més països escoltin les cançons i les cantin en català’.
Tot i que la fama li ha arribat amb l’ajut d’internet, la carrera de Gelabert va començar unint les seves dues passions: els infants i la música. Va estudiar Pedagogia i Terapèutica i es va especialitzar en musicoteràpia. Va anar a la Berklee College of Music de Boston a estudiar i hi va trobar el fil que acabaria lligant la seva carrera: ‘Vaig haver de fer un projecte de final de llicenciatura i se’m va acudir de fer cançons per a aprendre.’ Quan va tornar va crear el segell discogràfic Totsona Records i va editar el disc perquè aquestes cançons amb contingut pedagògic gairebé no existien en la tradició catalana.
Va començar a compondre les cançons per necessitat, explica, perquè treballava ‘amb nens amb dificultats, i quan cantaven aquestes cançons aprenien molt més fàcilment’. Va veure que eren ‘una manera d’aprendre directa, jugant, i que no els costava gens’. Com que aquesta música ajudava en l’aprenentatge dels infants, va decidir de començar a editar-ne discs, que a poc a poc també van entrar a les escoles i van convertir-se en una eina educativa més.
Entre la seva discografia s’hi poden trobar cançons per a aprendre classificades per edats, discs que ensenyen personatges singulars de la història, dels Beatles a Mercè Rodoreda, discs que parlen de les emocions i els sentiments o també actualitzacions de les cançons populars, els jocs de falda o les cançons de bressol. Ara presenta el darrer treball, És l’hora de l’orquestra, on acosta la música simfònica als infants. Es tracta del segon disc d’un projecte per a acostar diversos estils musicals que va començar amb És l’hora del jazz!.

El projecte educatiu

La proposta de Dàmaris Gelabert és eminentment educativa. Els seus discs són pensats per a educar, per a ajudar a pares i educadors a fer créixer els infants: ‘Les teories de l’aprenentatge diuen que els nens aprenen quan juguen, quan s’ho passen bé, quan s’emocionen, quan es mouen i quan ho fan en col·lectivitat, i totes aquestes característiques les té la música.’ En aquest sentit també va crear l’Associació Totsona, que cerca d’estimular els projectes que vinculin música i educació tant en la família com en l’escola.
Estilísticament, la música que compon és treballada i complexa, perquè la voluntat és que sigui bona tant per als pares com per als infants. Ara, el contingut de les lletres és el que duu el component educatiu de les cançons. ‘La música és el llenguatge de les emocions, el primer dels infants, el que entenem i el que ens arriba abans que no les paraules; per això procuro de posar amb les cançons tots els valors que nosaltres volem transmetre als petits’, explica. En els darrers discs ha tractat sobretot la naturalesa, però també ha fet cançons sobre l’autoestima, la solidaritat i més valors. ‘Intento transmetre missatges que puguin ajudar els nens a créixer i que també siguin una eina per a comunicar-nos-hi millor.’

Dàmaris Gelabert

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Patxi Andion Una Dos y Tres Version Original

El Nacional

ACCIDENT DE TRÀNSIT

Mor el cantant i actor Patxi Andion en un accident de trànsit

El Nacional
Foto: EFE
Barcelona. Dimecres, 18 de desembre de 2019
2 minuts

El cantant i actor Patxi Andion ha mort aquest matí en un accident de trànsit a Sòria. L'accident ha tingut lloc a les 8.55h en el quilòmetre 59 de la carretera A-15, en el terme municipal de Cubo de la Solana, a la província de Sòria, en sortir de la via el Land Rover que conduïa.
Patxi Andion tenia 72 anys i l'any passat va commemorar el seu mig segle de carrera musical. Nascut a Madrid el 1947, el cantant sempre es va sentir basc, ja que la seva família, republicana, es va traslladar a Azpeitia (Gipuzkoa), on va transcórrer la seva infantesa.
Va començar la carrera d'Obres Públiques, però la va abandonar i va cursar Periodisme; més tard es va doctorar en Sociologia amb la tesi "El cambio social en España y la prensa del corazón entre 1975 y 1985". Durant la seva joventut va formar part dels grups musicals Los Dingos i Los Botos i va ser testimoni del maig francès a la capital gal·la, on va portar vida de bohemi i va actuar al Barri Llatí.
Després del seu retorn a Espanya, va col·laborar amb Luis Eduardo Aute i va compondre cançons per a Mari Trini. Poc després, va gravar el seu primer disc, però dues de les seves cançons, Canto i La Jacinta, van ser prohibides per la censura.
La seva cançó de més èxit va ser "Una, dos y tres..." dedicada al rastre madrileny.
Patxi Andion es va dedicar a la cançó protesta i un dels seus discos, Cancionero prohibido, va ser vetat per la majoria de les emissores de ràdio, la qual cosa el va obligar a desaparèixer del món musical durant un temps.

Va compatibilitzar la seva faceta de músic i compositor amb el cinema i va ser en el rodatge de La otra alcoba, del director Eloy de la Iglesia, on va conèixer  l'actriu Amparo Muñoz, que va ser Miss Univers, amb la qual es va casar el 1976. Es va divorciar d'ella el 1983 i un any més tard va contraure matrimoni amb Gloria Monis.

Va actuar en diverses pel·lícules, va tornar a la cançó i a finals del 1980 va estrenar a Madrid, juntament amb Paloma San Basilio, l'òpera-rock Evita, on va interpretar el paper del Che. Andion va compondre més de 500 temes, va publicar llibres de poemes i també la novel·la La virtud del asesino (1998), i sempre es va definir com un home d'esquerres.

Pare de tres fills, va compaginar la seva vida musical amb la docència, i l'any passat, per commemorar els seus cinquanta anys de carrera, va publicar un disc, La hora lobicán.

Música 'Ataràxia': Pau Riba presenta, amb l'Orchesta Fireluche, els seus nous temes El Nacional

Música Coldplay obre la seva gira més breu presentant 'Everyday life' a Jordània El Nacional / Efe

• accident de trànsit

Vuit obres per a entendre la figura de Lluís Llach

CULTURA > MÚSICA

Vuit obres per a entendre la figura de Lluís Llach

L'Arts Santa Mònica de Barcelona presenta 'Com un arbre nu', una exposició d'homenatge al cantautor que compta amb la recreació d'una de les seves actuacions a través de la realitat virtual

Fotografia: Jordi Play

Per: Redacció

12.12.2019  21:30

VILAWEB

L’Arts Santa Mònica de Barcelona presenta una mostra d’homenatge a Lluís Llach que repassa la seva trajectòria de manera innovadora. L’exposició Com un arbre nu esdevé un viatge multisensorial a través de les cançons de l’artista, sota una mirada musical i també personal. Els objectes que formen part de les seves cançons, així com les tècniques audiovisuals pioneres, cobren especial importància en aquesta experiència, que genera una atmosfera teatral tot jugant amb el so, la llum i la posada en escena.
La mostra, que es podrà visitar fins al 26 d’abril, és comissariada pel director de cinema i guionista Lluís Danés, que ha dirigit documentaris sobre l’artista com ara Llach a París, Llach: La revolta permanent i Lluís Llach a Verges. L’exposició, coorganitzada per la Generalitat de Catalunya i el Grup Enderrock, també ha programat activitats paral·leles, com ara la projecció de documentaris i films sobre el cantant i també dels seus concerts més importants. A més, es faran recitals acústics amb versions d’algunes de les seves cançons, presentacions, visites guiades i conferències sobre els aspectes menys coneguts de l’artista. La mostra s’ha dividit en vuit àmbits, cadascun d’ells relacionat amb un títol del repertori de Llach, sigui una cançó, el nom d’un àlbum o un vers.

Jo hi sóc si tu vols ser-hi

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
El primer apartat de l’exposició està dedicat a l’obra de Llach en el sentit estricte del terme. Els visitants poden trobar la seva discografia completa amb SGs, EPs, LPs i CDs, amb vint-i-cinc àlbums d’estudi, sis directes i tres bandes sonores. També s’han ressenyat les cançons inèdites que no formen part de la seva discografia oficial.

Amor particular

Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes
Aquest apartat està dedicat al públic de l’artista, als qui l’han acompanyat durant dècades escoltant-lo, sempre conscient de la dimensió política dels seus concerts. Amb cinc columnes publicitàries se simbolitzen les diferents dècades de la trajectòria de Llach i l’últim està dedicat al públic dels concerts internacionals. També es projecten els directes més emblemàtics i entrevistes realitzades al públic com a protagonista.

Fotografia: Jordi Play

Alè

De tants ahirs que s’esllavissen
guardo regals que ni esperava
petxines plenes de bells tresors,
dolors que em fan mestratge.
Aquest espai és un far en què hi sona una banda sonora amb fragments de les seves cançons més icòniques. És en aquest punt on entren en joc els objectes, que s’il·luminen a mesura que van sonant les cançons. Un repertori que acaba amb Laura, en homenatge a la guitarrista i amiga de Llach Laura Almerich, la seva gran companya musical durant dècades, que va morir al juny.

Fotografia: Jordi Play

L’Estaca

Si estirem tots ella caurà
I molt de temps no pot durar,
Segur que tomba, tomba, tomba,
Ben corcada deu ser ja.
‘L’avi Siset em parlava de bon matí al portal’, diu ‘L’Estaca’, que ha esdevingut una de les cançons més importants de la història de la música al país. La mostra recrea, en aquest espai, un portal com el de la cançó amb una fotografia de l’avi Siset. La cançó, que s’ha cantat arreu del món nombroses vegades com a himne contra l’opressió, té moltes versions diferents, i se n’han seleccionat trenta. Una tria que evidencia allò que el mateix artista sempre diu i que es fa evident en moltes mobilitzacions i concerts: que ‘L’Estaca’ ja és del poble.

El cafè antic

Al Cafè Antic el fum s’emporta
temors i angoixes nit enllà
mentre amb el ritme de les converses
roden les boles del billar.
Aquesta part de la mostra se centra en la influència del poeta i gran amic de Llach Miquel Martí i Pol en la seva obra, especialment en la creació de projectes com Un pont de mar blava, Germanies o Món-Porrera. Llach i Martí i Pol van conviure, entre més, a Porrera, on hi ha el Cafè Antic. A la mostra, aquest cafè acull els altres vuit autors a qui l’artista ha posat música amb les seves fotografies i poemes emmarcats a les parets: Màrius Torres, Pere Quart, Joan Fuster, Josep Maria de Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Konstandinos Kavafis, Josep Maria Andreu i Federico García Lorca. ‘Martí i Pol va ser molt generós amb mi, però també m’agrada dir que en general tots els poetes van ser molt generosos amb els músics i cantants de la Nova Cançó’, va dir el cantautor sobre la relació entre la seva obra i la poesia.

Fotografia: Jordi Play

Viatge a Itaca

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Aquest espai, protagonitzat per una de les seves cançons més icòniques, està dedicat als qui han ajudat l’artista en el seu creixement personal i musical, i també en la seva dimensió política. Algunes d’aquestes persones són la vocalista, saxofonista i trompetista Mahalia Jackson, el músic Manel Camp, la intel·lectual Maria Aurèlia Capmany, l’escriptor Josep Maria Espinàs, el militant anarquista Salvador Puig Antich o la mestra de música Montserrat Puigdemont, tieta de Carles Puigdemont. Seguint l’al·legoria del viatge, cada maleta representa un dels seus referents vitals i artístics, les persones que han influït en la seva vida i obra.

Fotografia: Jordi Play

Rar

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Campanades a morts
Aquest apartat, que duu el nom d’un àlbum, i no d’una cançó, va més enllà de la vessant del Llach cantautor per a explorar la seva part més multifacètica: el cantant líric, el Llach director de la passió de Verges, el Llach escriptor, polític, vinyater, el Llach compositor d’espectacles de teatre i dansa i de films… De fet, l’artista ha impulsat nombrosos projectes durant la seva carrera més enllà de la música. La novel·la Memòria d’uns ulls pintats, la seva tasca solidària al Senegal, la fundació del celler Vall Llach o la seva implicació en política com a diputat de Junts pel Sí en són alguns exemples.

Com dibuix fet al vent

Com un arbre nu,
com dibuix fet al vent,
com un arbre nu,
jo, l’ocell.
Aquest apartat, titulat amb un dels versos de la cançó Com un arbre nu, és el principal atractiu de la mostra, perquè Lluís Llach hi és present. Ho fa a través de la realitat virtual i la tecnologia 3D, que aconsegueixen un efecte molt similar a veure’l actuar en carn i ossos. Mitjançant unes ulleres de realitat virtual, els visitants s’endinsen en una antiga biblioteca on se sent aquesta cançó interpretada per l’artista. La sala, el piano i el mateix cantant es poden veure des de totes les perspectives. Aquesta recreació s’ha fet amb una tecnologia puntera a Europa, desenvolupada per l’empresa catalana Labsid. Desenes de càmeres van escanejar el cos del cantant per posteriorment aconseguir un acabat realista a través de l’ordinador. És la primera vegada que es recrea la interpretació d’un músic del país amb realitat virtual, ja que aquesta tecnologia en concret només s’havia fet servir fins ara per a recrear Leo Messi, David Bowie o Chaka Khan.

Arts Santa Mònica

Lluís Llach

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

 

Cançó del Caga tió.

Actualitat

L'entranyable Tió de Nadal i la seva història

Tradicionalment, posar el tió a casa era un símbol de veneració

 

El Tió és una tradició catalana que es manté a moltes llars. FOTO: Anna Bassa

per Redacció 10 de desembre de 2019 09:00

Immersos en preparar les festes de Nadal, hi ha elements que formen part de la tradició catalana que no poden quedar fora de les llars per fer que la festa llueixi completament. Una d'aquestes tradicions és l'entranyable Tió de Nadal. I és que, quan arriba la nit de Nadal, poques són les llars que no mantenen la tradició de fer cagar el Tió.
Després de dies a casa, ban tapat amb una manta, i alimentant-lo degudament, el 24 de desembre a la nit arriba el moment que fa les delícies dels més petits de casa que, pal amb mà, canten i colpegen el tronc per aconseguir els seus regals.
Una tradició que té una llarga història al seu darrere, i que, per conèixer-la, hem de retrocedir uns quants segles. La idea va sorgir de la voluntat de garantir que la natura no perdés la seva fertilitat durant els mesos d'hivern. Un savi va voler rendir un homenatge a la natura en el moment en què, amb el solstici d'hivern, aquesta quedava adormida.

Així, posar el tió a casa era un símbol de veneració, i ell com a retorn, escalfava la llar. Per això se l'atiava amb un bastó, per mantenir el seu caliu. Amb els anys, aquest retorn es va substituir per llaminadures, símbol de l'abundància promesa després de l'hivern.
En l'actualitat, el Tió arriba a les llars uns dies abans de Nadal, normalment per Santa Llúcia (13 de desembre), i es guarneix posant-li cara, potes i barretina. Mai no hi falta la manta per cobrir-lo i protegir-lo del fred, i cada dia cal donar-li menjar.
I així s'està a la llar fins al 24 de desembre a la nit, o el 25 a migdia, quan, tapat amb la manta, els més petits (i també els adults) l'atien amb un bastó mentre canten la seva cançó. En acabar, i aixecar la manta, apareix la recompensa. Dolços i regals per tots els que l'han cuidat!

 

Aquí teniu la cançó per poder cantar-la mentre feu cagar el Tió!

Roxette - Listen To Your Heart (Official Music Video)

Roxette - It Must Have Been Love (Official Music Video)

El Nacional

música

Mor Marie Fredriksson, la cantant de Roxette

El Nacional
Foto: EFE
Barcelona. Dimarts, 10 de desembre de 2019
1 minut

Marie Fredriksson, la vocalista del grup musical Roxette, ha mort als 61 anys, segons informa el diari suec Expressen, que recull un comunicat que ha publicat la família de l'artista.
"Amb gran tristesa hem d'anunciar que una de les nostres més grans artistes ha mort", diu el comunicat, que apunta que Marie Fredriksson va morir el matí del 9 de desembre per complicacions derivades "de la seva antiga malaltia".
Feia anys que la cantant lluitava contra un tumor cerebral que li va ser diagnosticat el 2002.
Roxette va ser fundada el 1986 i és una de les bandes sueques de més èxit internacional. El grup ha venut més de 75 milions de discos a tot el món i va encapçalar la llista de Billboard dels Estats Units quatre vegades.
A més de Roxette, Marie Fredriksson va desenvolupar una carrera en solitari des de principis de la dècada de 1980.

Teatre 'Mort a les cunetes', millor espectacle en la 24 Mostra de Teatre de Barcelona El Nacional

Cinema Antonio Banderas i 'Dolor y Gloria', nominats als Globus d'Or El Nacional