Avui, primer dia de juny, es compleixen exactament cinquanta anys que els
Beatles varen publicar el disc
“Sgt. Pepper’s Lonely Herats Club Band”. Això vol dir que no passaran gaires dies perquè es compleixi el mig segle que mon germà i jo –12 i 17 anys, respectivament, aleshores– vàrem fer-nos amb el nostre exemplar.
Sobre aquesta obra mestra –un clàssic indiscutible del segle XX– s’han dit moltíssimes coses i jo mateix n’he parlat en nombroses ocasions. A més a més, suposo que aquests dies els diaris i les revistes especialitzades en tornaran a parlar (si no m’erro s’ha posat a la venda una reedició ampliada, remasteritzada i no sé quantes coses més, perquè el personal amolli els gallets) i, per tant, prefereixo restar al marge i no atabalar-vos gaire.
Només diré que el format de disc de vinil de llarga durada, amb les cançons encadenades seguint l’ordre prefixat pels
Beatles i el magnífic disseny de la carpeta avui, amb el discos compactes i les funcions de reproducció aleatòria, serien impensables. Un llençol, i no pas dels menuts, que en aquesta bugada hem perdut…
El que sí que m’agradaria explicar avui, perquè em sembla que ningú ho farà, és el context temporal enmig del qual surt a la venda
“Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”. Som-hi:
Tot just dos mesos abans d’aquell 1 de juny de 1967,
Joan Manuel Serrat havia omplert durant dos dies el
Palau de la Música Catalana presentant el seu primer disc (en vaig parlar
aquí), el de
“La tieta” i
“Cançó de bressol”; el 21 d’abril es produïa el cop d’estat dels coronels a
Grècia; el 30 d’abril obria les portes al
carrer de Ganduxer de
Barcelona el
restaurant Via Veneto i l’1 de maig
Elvis Presley es casava a l’
hotel Aladdin de Las Vegas amb la senyoreta
Priscilla Ann Beaulieu Wagner.
El mateix mes de juny de la sortida del disc dels
Beatles l’
ajuntament de Castelló d’Empúries aprovava el pla parcial que creava una urbanització de nom
Empuriabrava; entre el 5 i el 10 de juny es va produir la
Guerra dels Sis Dies; el 13 de juny es va obrir al trànsit l’
avinguda Meridiana de Barcelona; tres dies després es va inaugurar a
l’Hospitalet el polígon d’habitatges de
Bellvitge i el 25 de juny es feia el programa
“Our World”, la primera transmissió televisada per
Mundovisión en la qual cada país membre de la xarxa presentava el bo i millor que tenia per mostrar: el
Regne Unit va presentar els
Beatles gravant
“All you need is love” i
España, per la seva banda, va exhibir unes vistes de la
“bahía de Algeciras” amb el
“peñón de Gibraltar” al fons (fa deu anys ho vaig explicar
aquí).
Els mesos de juliol i agost varen ser també rics en esdeveniments: la nit del 8 al 9 de juliol un grup de joves segrestava la imatge de la
Mare de Déu de Núria (ho vaig explicar
aquí); el dia 13 va morir el ciclista
Tom Simpson durant l’ascens al
Mont Ventoux; el mes d’agost es va inaugurar la primera
sala d’art i assaig de Barcelona: el
Publi Cinema; el 6 d’agost s’inaugurava a
Lisboa el pont
“Oliveira Salazar” sobre el
riu Tajo. Pocs anys després li canviarien el nom per
“25 d’abril”; el 27 d’agost es moria
Brian Epstein, mànager i descobridor dels
Beatles i el setembre es va celebrar la novena –i darrera– edició del
“Festival de la Canción Mediterránea”, els guanyadors varen ser
Guy Mardel i
Nancy Holloway amb
“La chanson du bonheur”.
He deixat expressament pel final d’aquest breu resum d’esdeveniments de 1967 el referèndum que es va fer a
Gibraltar el 10 de setembre d’aquell any en el qual es preguntava als gibraltarenys si volien passar a ser españols. No cal dir que el
NO va guanyar de manera rotunda. Tu diràs…