RESUM DE L'ANY
Els millors discos internacionals del 2016
EL PERIÓDICO / BARCELONA
Dilluns, 26 de desembre del 2016 - 20:11 CET
El 2016 ha suposat, a nivell internacional, un any d'entregada exploració de qüestions polítiques, però també llenguatges sonors. Cançó protesta (contra el racisme, l'escalfament global o la mort) vestida no amb simple guitarra folk sinó amb arranjaments inquiets. Curiosament, algunes de les gosadies més grans han anat a càrrec d'artistes establerts. No hi ha debutants en aquesta llista, i sí noms coneguts brillant amb més força que mai.
1. NICK CAVE AND THE BAD SEEDS
Resulta una mica estrany intentar resumir/explicar la importància de Skeleton tree quan ja existeix One more time with feeling, d’Andrew Dominik, superba pel·lícula documental sobre els motius personals de l’últim àlbum de Nick Cave i banda, i com es va compondre i va gravar. Però com que el film va estar en cartellera tot just una nit i no surt en DVD i Blu-ray fins al 3 de març, reincidirem, intentant potser en va aportar alguna cosa.
Skeleton tree és el disc que Cave va començar a compondre, no sense certa reticència, no sense problemes, sis mesos després de la mort del seu fill Arthur, que va morir al caure d’un penya-segat a Brighton. Cave va elegir el treball com a teràpia, però és inevitable que les primeres cançons estiguin tenyides de dol. Va escollir una manera de compondre més orgànica, intuïtiva, visceral, deixant que el subconscient guiés paraules i melodies. Al seu costat, Warren Ellis va donar forma a un clima espectral i fosc, en el qual es nota l’experiència conjunta dels dos amics component música per a pel·lícules.
Cave no ha sonat mai tan pròxim ni tan nu, ni (malgrat el cripticisme líric ocasional) tampoc tan fàcil d’entendre. Skeleton tree és el so, sublimat en aquell clàssic instantani que és I need you, de la confusió i el desemparament després de la marxa de l’ésser estimat; d’un buit tan còsmic com les atmosferes creades per Ellis. La més trista confirmació del món: encara que en un cosmos ideal no hauria de ser així, el dolor és bo per a l’art. I viceversa.
2. DAVID BOWIE
Blackstar hauria sigut un gran disc de David Bowie si hagués aparegut el 1975, el 1985, el 2005 o el 2015. Però, convertit en la seva inesperada (només per a nosaltres) carta de comiat, aquest treball sobre la mort va adquirir una ressonància infinita. En realitat, tampoc podria haver sortit gaires anys enrere: Bowie no havia deixat de ser un buscador de noves formes, sons insòlits i combinacions inèdites.
3. ANGEL OLSEN
En cada nou disc, aquesta cantautora de Missouri aconsegueix millors cançons i mostra més versatilitat. Aquí, la seva veu i guitarra (i alguns sintetitzadors) aborden country, pop, rock’n’roll clàssic i altres herbes amb inspiració suprema. Tant en els moments agitats (Shut up kiss me és un hit a prop de Tom Petty) com en els lacònics (aquella segona meitat de disc sense màcula), Olsen sap esglaiar.
4. BEYONCÉ
Ella no ha confirmat res, però és una mica difícil no llegir Lemonade com el disc d’una dona ferida per l’adulteri que cura ferides a través de la catarsi musical; un altre gran treball producte del mal d’amors. Però és, a més, una oda a la feminitat negra composta amb ambició lírica i sonora. I una pel·lícula amb aromes de Terrence Malick que està apareixent en les llistes del millor cine del 2016. Sens dubte, una estrella amb certa fam d’experimentació.
5. KANYE WEST
Potser han sortit discos més polits, més ben estructurats, amb menys aspecte de tasca en curs. Però difícilment n’hi ha cap més del 2016 que contingui més moments de deixar-ho tot i sentir eriçar-se els pèls. L’entrada del cor a Ultralight beam, i del beat en el segon 34 de Father stretch my hands pt. 1. El sample de Sister Nancy a Famous… El pop del 2016 és això. (I la presentació va ser, no ho oblidem, pura èpica).
L’artista abans coneguda com a Antony –del projecte de pop de cambra Antony and the Johnsons– ha sacsejat pistes i consciències amb aquest disc de música de ball polititzada. Hudson Mohawke i Oneohtrix Point Never posen els beats; ANOHNI, una veu intensa que carrega contra els atacs amb dron, Guantánamo, Obama… I també ella mateixa, un sa exercici d’autocrítica. El seu particular What’s going on.
7. LUCINDA WILLIAMS
La musa country-rock està en actiu des de finals dels anys 70, i no ofereix senyals de donar-se per vençuda. Al contrari: amb l’edat, la seva veu guanya poder i les seves lletres punteria emocional. Com l’anterior, el seu últim disc és doble, en aquest cas inspirat per les ciutats que recorre l’autopista interestatal 20, moltes antiga llar de Williams. Hi inclou glorioses versions d’una raresa esbojarrada de Woody Guthrie i el Factory de Bruce Springsteen.
8. TEENAGE FANCLUB
En el seu primer disc en sis anys, Teenage Fanclub entreguen un grapat de clàssics pop instantanis (Thin air, Hold on, la joiosa The first sight) a major glòria dels plaers senzills que ofereix la vida: estar entre la gent que estimes, estar viu, estar aquí. La maduresa d’un grup, contra qualsevol pronòstic, pot no significar simple aburgesament. També pot comportar gracilitat i sensibilitat.
9. SOLANGE
Si un gènere ens ha recordat aquest any el valor del disc, aquest ha de ser el R&B: no tan sols Beyoncé, sinó també la seva germana petita Solange (o Frank Ocean, o Blood Orange) han entregat obres ambicioses a nivell conceptual, polític i sonor. A seat at the table són 21 belles cançons/pàgines de diari sobre el que significa ser negre als Estats Units i, malgrat tot, tenir l’audàcia de l’esperança.
10. KATE TEMPEST
No és escapisme nadalenc, ni de bon tros: Let them eat chaos és un llarg poema sobre tot el que va malament en el món actual. Migrants i refugiats desatesos, corrupció política, escalfament global… Sentim parlar d’aquests temes cada dia, però potser fa falta una veu fera com la de Tempest per recordar-nos que no són soroll televisiu de fons. Impulsen la seva poesia de performance bases electròniques d’alt nivell amb traces electro i grime.
La llista de millors discos internacionals de l'any ha sigut elaborada amb les votacions de Jordi Bianciotto, Quim Casas, Juan Manuel Freire, Julián García, Roger Roca i Rafael Tapounet
El 2016 ha suposat, a nivell internacional, un any d'entregada exploració de qüestions polítiques, però també llenguatges sonors. Cançó protesta (contra el racisme, l'escalfament global o la mort) vestida no amb simple guitarra folk sinó amb arranjaments inquiets. Curiosament, algunes de les gosadies més grans han anat a càrrec d'artistes establerts. No hi ha debutants en aquesta llista, i sí noms coneguts brillant amb més força que mai.
1. NICK CAVE AND THE BAD SEEDS
'Skeleton tree' (Bad Seed-Popstock!)
Resulta una mica estrany intentar resumir/explicar la importància de Skeleton tree quan ja existeix One more time with feeling, d’Andrew Dominik, superba pel·lícula documental sobre els motius personals de l’últim àlbum de Nick Cave i banda, i com es va compondre i va gravar. Però com que el film va estar en cartellera tot just una nit i no surt en DVD i Blu-ray fins al 3 de març, reincidirem, intentant potser en va aportar alguna cosa.
Skeleton tree és el disc que Cave va començar a compondre, no sense certa reticència, no sense problemes, sis mesos després de la mort del seu fill Arthur, que va morir al caure d’un penya-segat a Brighton. Cave va elegir el treball com a teràpia, però és inevitable que les primeres cançons estiguin tenyides de dol. Va escollir una manera de compondre més orgànica, intuïtiva, visceral, deixant que el subconscient guiés paraules i melodies. Al seu costat, Warren Ellis va donar forma a un clima espectral i fosc, en el qual es nota l’experiència conjunta dels dos amics component música per a pel·lícules.
Cave no ha sonat mai tan pròxim ni tan nu, ni (malgrat el cripticisme líric ocasional) tampoc tan fàcil d’entendre. Skeleton tree és el so, sublimat en aquell clàssic instantani que és I need you, de la confusió i el desemparament després de la marxa de l’ésser estimat; d’un buit tan còsmic com les atmosferes creades per Ellis. La més trista confirmació del món: encara que en un cosmos ideal no hauria de ser així, el dolor és bo per a l’art. I viceversa.
2. DAVID BOWIE
'Blackstar' (Iso-RCA-Columbia-Sony)
Blackstar hauria sigut un gran disc de David Bowie si hagués aparegut el 1975, el 1985, el 2005 o el 2015. Però, convertit en la seva inesperada (només per a nosaltres) carta de comiat, aquest treball sobre la mort va adquirir una ressonància infinita. En realitat, tampoc podria haver sortit gaires anys enrere: Bowie no havia deixat de ser un buscador de noves formes, sons insòlits i combinacions inèdites.
3. ANGEL OLSEN
'My woman' (Jagjaguwar-Popstock!)
En cada nou disc, aquesta cantautora de Missouri aconsegueix millors cançons i mostra més versatilitat. Aquí, la seva veu i guitarra (i alguns sintetitzadors) aborden country, pop, rock’n’roll clàssic i altres herbes amb inspiració suprema. Tant en els moments agitats (Shut up kiss me és un hit a prop de Tom Petty) com en els lacònics (aquella segona meitat de disc sense màcula), Olsen sap esglaiar.
4. BEYONCÉ
'Lemonade' (Parkwood-Columbia)
Ella no ha confirmat res, però és una mica difícil no llegir Lemonade com el disc d’una dona ferida per l’adulteri que cura ferides a través de la catarsi musical; un altre gran treball producte del mal d’amors. Però és, a més, una oda a la feminitat negra composta amb ambició lírica i sonora. I una pel·lícula amb aromes de Terrence Malick que està apareixent en les llistes del millor cine del 2016. Sens dubte, una estrella amb certa fam d’experimentació.
5. KANYE WEST
'The life of Pablo' (GOOD-Def Jam-Roc-a-Fella)
Potser han sortit discos més polits, més ben estructurats, amb menys aspecte de tasca en curs. Però difícilment n’hi ha cap més del 2016 que contingui més moments de deixar-ho tot i sentir eriçar-se els pèls. L’entrada del cor a Ultralight beam, i del beat en el segon 34 de Father stretch my hands pt. 1. El sample de Sister Nancy a Famous… El pop del 2016 és això. (I la presentació va ser, no ho oblidem, pura èpica).
6. ANOHNI 'Hopelessness' (Secretly Canadian-Popstock!)
L’artista abans coneguda com a Antony –del projecte de pop de cambra Antony and the Johnsons– ha sacsejat pistes i consciències amb aquest disc de música de ball polititzada. Hudson Mohawke i Oneohtrix Point Never posen els beats; ANOHNI, una veu intensa que carrega contra els atacs amb dron, Guantánamo, Obama… I també ella mateixa, un sa exercici d’autocrítica. El seu particular What’s going on.
7. LUCINDA WILLIAMS
'The ghosts of Highway 20' (Highway 20-Thirty Tigers)
La musa country-rock està en actiu des de finals dels anys 70, i no ofereix senyals de donar-se per vençuda. Al contrari: amb l’edat, la seva veu guanya poder i les seves lletres punteria emocional. Com l’anterior, el seu últim disc és doble, en aquest cas inspirat per les ciutats que recorre l’autopista interestatal 20, moltes antiga llar de Williams. Hi inclou glorioses versions d’una raresa esbojarrada de Woody Guthrie i el Factory de Bruce Springsteen.
8. TEENAGE FANCLUB
Here' (PeMa)
En el seu primer disc en sis anys, Teenage Fanclub entreguen un grapat de clàssics pop instantanis (Thin air, Hold on, la joiosa The first sight) a major glòria dels plaers senzills que ofereix la vida: estar entre la gent que estimes, estar viu, estar aquí. La maduresa d’un grup, contra qualsevol pronòstic, pot no significar simple aburgesament. També pot comportar gracilitat i sensibilitat.
9. SOLANGE
'A seat at the table' (Saint-Columbia)
Si un gènere ens ha recordat aquest any el valor del disc, aquest ha de ser el R&B: no tan sols Beyoncé, sinó també la seva germana petita Solange (o Frank Ocean, o Blood Orange) han entregat obres ambicioses a nivell conceptual, polític i sonor. A seat at the table són 21 belles cançons/pàgines de diari sobre el que significa ser negre als Estats Units i, malgrat tot, tenir l’audàcia de l’esperança.
10. KATE TEMPEST
'Let them eat chaos' (Fiction)
No és escapisme nadalenc, ni de bon tros: Let them eat chaos és un llarg poema sobre tot el que va malament en el món actual. Migrants i refugiats desatesos, corrupció política, escalfament global… Sentim parlar d’aquests temes cada dia, però potser fa falta una veu fera com la de Tempest per recordar-nos que no són soroll televisiu de fons. Impulsen la seva poesia de performance bases electròniques d’alt nivell amb traces electro i grime.
La llista de millors discos internacionals de l'any ha sigut elaborada amb les votacions de Jordi Bianciotto, Quim Casas, Juan Manuel Freire, Julián García, Roger Roca i Rafael Tapounet
EMMA RIVEROLA
