dimarts, 27 de desembre del 2016

Els millors discos internacionals del 2016

RESUM DE L'ANY

Els millors discos internacionals del 2016

Els millors discos internacionals del 2016

        EL PERIÓDICO / BARCELONA
        Dilluns, 26 de desembre del 2016 - 20:11 CET
        El 2016 ha suposat, a nivell internacional, un any d'entregada exploració de qüestions polítiques, però també llenguatges sonors. Cançó protesta (contra el racisme, l'escalfament global o la mort) vestida no amb simple guitarra folk sinó amb arranjaments inquiets. Curiosament, algunes de les gosadies més grans han anat a càrrec d'artistes establerts. No hi ha debutants en aquesta llista, i sí noms coneguts brillant amb més força que mai.

        1. NICK CAVE AND THE BAD SEEDS
        'Skeleton tree' (Bad Seed-Popstock!)


        Resulta una mica estrany intentar resumir/explicar la importància de Skeleton tree quan ja existeix One more time with feeling, d’Andrew Dominik, superba pel·lícula documental sobre els motius personals de l’últim àlbum de Nick Cave i banda, i com es va compondre i va gravar. Però com que el film va estar en cartellera tot just una nit i no surt en DVD i Blu-ray fins al 3 de març, reincidirem, intentant potser en va aportar alguna cosa.
        Skeleton tree és el disc que Cave va començar a compondre, no sense certa reticència, no sense problemes, sis mesos després de la mort del seu fill Arthur, que va morir al caure d’un penya-segat a Brighton. Cave va elegir el treball com a teràpia, però és inevitable que les primeres cançons estiguin tenyides de dol. Va escollir una manera de compondre més orgànica, intuïtiva, visceral, deixant que el subconscient guiés paraules i melodies. Al seu costat, Warren Ellis va donar forma a un clima espectral i fosc, en el qual es nota l’experiència conjunta dels dos amics component música per a pel·lícules.
        Cave no ha sonat mai tan pròxim ni tan nu, ni (malgrat el cripticisme líric ocasional) tampoc tan fàcil d’entendre. Skeleton tree és el so, sublimat en aquell clàssic instantani que és I need you, de la confusió i el desemparament després de la marxa de l’ésser estimat; d’un buit tan còsmic com les atmosferes creades per Ellis. La més trista confirmació del món: encara que en un cosmos ideal no hauria de ser així, el dolor és bo per a l’art. I viceversa.


        2. DAVID BOWIE
        'Blackstar' (Iso-RCA-Columbia-Sony)


        Blackstar hauria sigut un gran disc de David Bowie si hagués aparegut el 1975, el 1985, el 2005 o el 2015. Però, convertit en la seva inesperada (només per a nosaltres) carta de comiat, aquest treball sobre la mort va adquirir una ressonància infinita. En realitat, tampoc podria haver sortit gaires anys enrere: Bowie no havia deixat de ser un buscador de noves formes, sons insòlits i combinacions inèdites.

        3. ANGEL OLSEN
        'My woman' (Jagjaguwar-Popstock!)



        En cada nou disc, aquesta cantautora de Missouri aconsegueix millors cançons i mostra més versatilitat. Aquí, la seva veu i guitarra (i alguns sintetitzadors) aborden country, pop, rock’n’roll clàssic i altres herbes amb inspiració suprema. Tant en els moments agitats (Shut up kiss me és un hit a prop de Tom Petty) com en els lacònics (aquella segona meitat de disc sense màcula), Olsen sap esglaiar.

        4. BEYONCÉ
        'Lemonade' (Parkwood-Columbia)



        Ella no ha confirmat res, però és una mica difícil no llegir Lemonade com el disc d’una dona ferida per l’adulteri que cura ferides a través de la catarsi musical; un altre gran treball producte del mal d’amors. Però és, a més, una oda a la feminitat negra composta amb ambició lírica i sonora. I una pel·lícula amb aromes de Terrence Malick que està apareixent en les llistes del millor cine del 2016. Sens dubte, una estrella amb certa fam d’experimentació.


        5. KANYE WEST
        'The life of Pablo' (GOOD-Def Jam-Roc-a-Fella)





        Potser han sortit discos més polits, més ben estructurats, amb menys aspecte de tasca en curs. Però difícilment n’hi ha cap més del 2016 que contingui més moments de deixar-ho tot i sentir eriçar-se els pèls. L’entrada del cor a Ultralight beam, i del beat en el segon 34 de Father stretch my hands pt. 1. El sample de Sister Nancy a Famous… El pop del 2016 és això. (I la presentació va ser, no ho oblidem, pura èpica).

        6. ANOHNI 'Hopelessness' (Secretly Canadian-Popstock!)



        L’artista abans coneguda com a Antony –del projecte de pop de cambra Antony and the Johnsons– ha sacsejat pistes i consciències amb aquest disc de música de ball polititzada. Hudson Mohawke i Oneohtrix Point Never posen els beats; ANOHNI, una veu intensa que carrega contra els atacs amb dron, Guantánamo, Obama… I també ella mateixa, un sa exercici d’autocrítica. El seu particular What’s going on.


        7. LUCINDA WILLIAMS
        'The ghosts of Highway 20' (Highway 20-Thirty Tigers)






        La musa country-rock està en actiu des de finals dels anys 70, i no ofereix senyals de donar-se per vençuda. Al contrari: amb l’edat, la seva veu guanya poder i les seves lletres punteria emocional. Com l’anterior, el seu últim disc és doble, en aquest cas inspirat per les ciutats que recorre l’autopista interestatal 20, moltes antiga llar de Williams. Hi inclou glorioses versions d’una raresa esbojarrada de Woody Guthrie i el Factory de Bruce Springsteen.

        8. TEENAGE FANCLUB
        Here' (PeMa)




        En el seu primer disc en sis anys, Teenage Fanclub entreguen un grapat de clàssics pop instantanis (Thin air, Hold on, la joiosa The first sight) a major glòria dels plaers senzills que ofereix la vida: estar entre la gent que estimes, estar viu, estar aquí. La maduresa d’un grup, contra qualsevol pronòstic, pot no significar simple aburgesament. També pot comportar gracilitat i sensibilitat.

        9. SOLANGE
        'A seat at the table' (Saint-Columbia)



        Si un gènere ens ha recordat aquest any el valor del disc, aquest ha de ser el R&B: no tan sols Beyoncé, sinó també la seva germana petita Solange (o Frank Ocean, o Blood Orange) han entregat obres ambicioses a nivell conceptual, polític i sonor. A seat at the table són 21 belles cançons/pàgines de diari sobre el que significa ser negre als Estats Units i, malgrat tot, tenir l’audàcia de l’esperança.

        10. KATE TEMPEST
        'Let them eat chaos' (Fiction)




        No és escapisme nadalenc, ni de bon tros: Let them eat chaos és un llarg poema sobre tot el que va malament en el món actual. Migrants i refugiats desatesos, corrupció política, escalfament global… Sentim parlar d’aquests temes cada dia, però potser fa falta una veu fera com la de Tempest per recordar-nos que no són soroll televisiu de fons. Impulsen la seva poesia de performance bases electròniques d’alt nivell amb traces electro i grime.
        La llista de millors discos internacionals de l'any ha sigut elaborada amb les votacions de Jordi Bianciotto, Quim Casas, Juan Manuel Freire, Julián García, Roger Roca i Rafael Tapounet

        La 'setlist' internacional del 2016


        dilluns, 26 de desembre del 2016

        L'any de la incerteza

        TRIVIAL 2016

        L'any de la incerteza

         
        ¿Quant en saps de l'any que s'acaba?

        Josep Maria Fonalleras i Emma Riverola resumeixen l'incert paisatge del 2016. Si vol quantificar els seus coneixements, proposem les claus de l'any en nou temes. Provi-ho i comprovi. 

          Diumenge, 25 de desembre del 2016

          JOSEP MARIA FONALLERAS
           

          "PER quedar-se 'mannequin'"

          La moda del 'mannequin challenge', aquesta broma de quedar-se quiet però fent com si et moguessis, va començar més o menys amb la campanya electoral americana. I va ser això, una broma, fins que ens vam quedar mannequin de veritat, tots estupefactes i estàtics, incapaços de moure un múscul davant la victòria d’aquest subjecte que porta un pentinat que s’assembla a no sé quin ocell tropical. I encara vivim així, petrificats, veient com van sortint de la Torre Trump el petroler amic de Putin que dirigirà la diplomàcia, els militars amb pólvora a les venes que imposaran la pau, aquella noia de dretes, molt de dretes, que estarà al capdavant de l’educació i el negacionista del canvi climàtic que lluitarà contra el canvi climàtic. N’hi ha per quedar-se mannequin. Ho va dir Marc Aureli fa un munt de segles, però continua sent vigent: «Són molt més doloroses les conseqüències de la ira que les sevescauses». De la ira i del rebot ianqui contra el que està establert, i d’una altra moda, la de la 'postveritat', ha nascut un monstre que fins i tot no sabem quina monstruositat serà capaç de perpetrar.
          Vivim en una metàfora. El premi Nobel de medicina va ser per al japonès Yoshinori Ohsumi, que va descobrir l’autofàgia de les cèl·lules. És a dir, en situacions de perill, es mengen part del seu propi ésser per alimentar-se. El més fotut és que es mengin a si mateixes en excés: es moren, com és lògic. Doncs això és el que passa, als Estats Units i en bona part d’Europa.
          Mentrestant, el Mediterrani va augmentar en més de 4.900 cadàvers la tràgica xifra de la indiferència, que només remet gràcies a gent com Òscar Camps, que va ser Català de l’Any, al capdavant de Pro-Activa Open Arms. Vivim amb la ferida oberta d’Idomeni, de Lesbos, de la Jungla de Calais, mentre que, a Alep, el nen Omram Daqneesh segueix assegut en una cadira d’hospital amb la mirada perduda i cobert de sang i pols, en aquesta vida que és un conte explicat per un idiota, com va dir Shakespeare, ple de soroll i de fúria, que no té cap sentit. És un maniquí simbòlic i perenne, a desgrat seu, víctima del soroll de les potències, del silenci d’Europa i de la fúria de la guerra. A Síria, on sigui.
          Els que no van exercir de maniquins van ser Usain Bolt i Simone Biles, als Jocs Olímpics que es van celebrar gairebé de miracle a Rio. I les que van quedar retratades van ser les agències de sondejos del 'brexit', de Hillary i de Colòmbia. Van donar la raó a Zygmunt Bauman (excepte a Itàlia, perquè estava cantat que Renzi naufragaria, i a Espanya, perquè estava cantat que Rajoy no naufragaria) quan va dir que estem «en un món on l’única certesa és la certesa de la incertesa».

          Entre els morts, David i Leonard. Tots dos van escriure bellíssims testaments poc abans d’acomiadar-se. Aquell Lazarus en què Bowie s’endinsa en la porta d’una dimensió espacial i el You want it darker de Cohen, que canta: «Sóc aquí i estic a punt, Senyor». Per no abandonar el territori dels déus, un del quadrilàter, l’enorme i digne Muhammad Ali, i un altre que va ser profeta del gol i far de tot el que va venir després, Johan Cruyff. La pàtria va homenatjar durant una setmana el comandant i va passejar les seves restes per tot Cuba en un gloriós i esperpèntic tour de cendres. No estava clar que Fidel s’hagués de morir, però al final la naturalesa va vèncer.
          Un camió embogit va envair la civilització a la Promenade des Anglais de Niça i un altre, a Berlín, entre arbrets amb garlandes i vi calent, va tenyir de sang el Nadal. Vam empal·lidir, com va empal·lidir Catalunya a l’assabentar-se de la fatalitat que es va acarnissar sobre Muriel Casals, la cara angelical de l’independentisme, que va experimentar un canvi de líder inesperat a l’espera del referèndum, del diàleg o del que hagi de venir. Un maniquí sense cap i eqüestre va irrompre al Born fins que se’l van carregar. A prop d’allà, davant el Palau de la Música, la Carmela de Plensa segueix i seguirà per molt temps. Ens mira amb una mica de tristesa, unes gotes d’indiferència i un lleu perfum de calma.



          EMMA RIVEROLA

          "L'ANY que ES VA ENDUR EL VENT"

          Quants girs de guió patirà el procés fins a difuminar-se o convertir-se en un fet tangible? ¿Quantes legislatures hauran de passar perquè l’esquerra governi a Espanya? Acomiadem l’any amb molts interrogants a la mà, mentre contemplem tot allò que el vent s’endugué. A Catalunya, la CUP va bufar amb tanta força que el vendaval es va endur Artur Mas, l’home que es creia amarrat al pal del vaixell. I va arribar Carles Puigdemont, que ni és Ulisses ni està per l’èpica, però que va agafar el timó i va posar proa cap a Ítaca sense més escarafalls. També a Pedro Sánchez se’l van endur uns aires traïdors del sud. L’home que es va imaginar com a president d’Espanya va acabar propulsat cap a alguna cosa que s’intueix el no-res. Mentrestant, Mariano Rajoy, sense despentinar-se, va tornar a jurar el càrrec.
          ¿Quan deixarà la humanitat de reflectir-se en la seva pitjor versió? ¿Quan deixarem d’equivocar-nos, de posar la nostra por al servei de la maldat? S’aixequen vents fètids a Europa. Algú va obrir la tomba del feixisme i hem descobert que no estava mort. Només esperava el moment. I res és com ens imaginàvem. I, menys, com pronostiquen les enquestes. El brexit va guanyar, Renzi va perdre i Trump va aparèixer com un tornado. Amb aquests vots també vam saber que milions de descontents que viuen a la intempèrie busquen un refugi, el que sigui. Potser no hi ha lluita, però sí que hi ha classes. ¿Quant temps aguantarà el sistema donant engrunes als que van perdre l’esperança?
          La resposta, amics, flota en el vent. Entre l’olor de tancat de les idees caduques i l’anunci d’idees noves que encara no sabem de què fan olor. Potser de l’etèria i dolça matèria dels somnis, potser de la càustica equivocació. Esperança, al capdavall.
          ¿Quantes vegades ens aclapararà l’horror? ¿Quantes vegades plorarem pels nostres? ¿Quantes vegades mirarem cap a una altra banda davant el dolor aliè? Brussel·les va plorar. També Niça. Però el terror també va esclatar un diumenge a la tarda en un parc de Lahore, al Pakistan. O en un camp de futbol a Bagdad. 19 joves yazidites van ser cremades vives pel Daesh. I la població assetjada de Madaya, a Síria, va menjar fulles i insectes. I els nens d’Alep volen viure. Centenars de persones fugint de l’horror. Milers. Centenars de milers…
          ¿Quantes vides hauran de naufragar? ¿Quantes morts seran necessàries perquè es dissipi aquesta olor d’egoisme i crueltat? 4.900 refugiats ofegats aquest any al Mediterrani. O més. Molts més. ¿Qui compta els cadàvers al fons del mar? Refugiats estafats per les màfies, maltractats a les fronteres, insultats pels carrers, desproveïts dels seus béns… I Turquia convertida en l’alfombra d’Europa.
          ¿Quanta infàmia hi cap sota la seva estora?

          ‘CAS MARISTES'

          ¿I quanta, quanta infàmia s’oculta encara entre els nostres carrers? EL PERIÓDICO va destapar el 'cas Maristes', el més greu documentat en aquest país sobre abusos sexuals de menors. 43 denúncies contra 12 docents de dos col·legis dels Maristes de Barcelona i un de Badalona. Aquest diari va aconseguir la confessió de tres d’ells. ¿Quants nens segueixen patint l’infern? ¿Quants adults segueixen encara presoners d’un silenci ple de dolor i vergonya?
          La resposta, amics, flota en el vent. En l’aire s’ajunten els sospirs de les víctimes i l’alè dels monstres. El mal a vegades s’exhibeix amb sang, turment i foc. A vegades es dilueix en una crueltat gelada d’aigua i sal. I d’altres, exigeix silenci. Un silenci enganxós i corrosiu del qual no ens podem desprendre.
          ¿Quant talent ha nascut aquest any i quant no ha mort? Se n’han anat David Bowie, Muhammad Ali, Leonard Cohen, Prince, Umberto Eco, Dario Fo… i aleshores va arribar Fidel. El comandant va morir 249 dies després que Obama es fotografiés davant la monumental efígie del Che i es va endur a la tomba les restes del segle XX. Amb les seves utopies fracassades, les seves guerres i la seva pau. I seguirem fent-nos preguntes i buscant les seves respostes. Mentrestant, l’home que les va cantar totes ja va rebre el Nobel i la seva amiga Patti Smith es va quedar sense paraules. També se les va endur el vent.

          S’ha mort el cantant George Michael a l’edat de 53 anys

          Cultura > Música

          S’ha mort el cantant George Michael a l’edat de 53 anys

          La seva carrera musical va tenir molts alts i baixos, malgrat la seva gran qualitat artística



          Michael
          La família i el representant artístic de George Michael han fet saber aquesta matinada de la mort del cantant, de només 53 anys d’edat. Segons el comunicat Michael ha mort ‘tranquil·lament a casa’. El cantant va patir una pneumònia a Viena el 2011 que va estar a punt d’acabar amb ell. No hi ha informació sobre quina ha estat la causa de la mort.
          Georgios Kyriacos Panayiotou, que aquest era el seu nom real, va ser molt conegut als anys vuitanta, com a part del duo Wham! Posteriorment el seu nom va desaparèixer de les llistes d’èxits i les notícies el relacionaven més amb problemes de tipus personal, incloses diverses detencions, que per la música. A meitat de la primera dècada del dos mil, però, va tornar a protagonitzar grans concerts, gràcies a una qualitat musical extraordinària, que remarcava amb una veu extremadament personal.
          Des de fa un mes estava gravant un nou disc. Al llarg de la seva carrera ha venut més de cent milions de discos i ha estat set vegades número un de vendes.


          [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

          dilluns, 19 de desembre del 2016

          Els meus moments amb Princeamb Prince

          EXPERIÈNCIES AMB EL MÚSIC

          Els meus moments amb Prince

          L'entorn del cantant recorda a 'GQ' algunes de les seves històries quan es compleixen 8 mesos de la seva mort



          Els meus moments amb Prince
          CHRIS O'MEARA / AP
          FILE - In this Feb. 4, 2007 file photo, Prince performs during the halftime show at the Super Bowl XLI football game at Dolphin Stadium in Miami. Widely acclaimed as one of the most inventive and influential musicians of his era with hits including "Little Red Corvette," ''Let's Go Crazy" and "When Doves Cry," he was found dead at his home on Thursday, April 21, 2016, in suburban Minneapolis, according to his publicist. He was 57. (AP Photo/Chris O'Meara, File)

          EL PERIÓDICO / BARCELONA
          Diumenge, 18 de desembre del 2016 - 21:00 CET
          Prince era una llegenda per a molts, un virtuós, un déu de la música. Però també una persona com qualsevol altra. Humà com a tal, la veu de la icona del pop es va apagar el 21 d’abril del 2016, als 57 anys, per una sobredosi d’opiacis.

          Vuit mesos després, l’edició nord-americana de CQ ha elaborat un recopilatori d’anècdotes amb l’ajuda d’alguns dels amics més pròxims de l’artista, que rememoren els seus millors moments amb el cantant i el recorden com una celebritat inusual a qui li agradava enviar els típics mems als seus amics i feia coses tan comunes com anar en bici, anar a la ferreteria o cuinar uns «deliciosos» ous ferrats.
          La seva exparella Carmen Electra, actriu de la sèrie Los vigilantes de la playa, el recorda com un gran treballador: «Mai dormia. Sempre em despertava sola. Encara que era tot un romàntic deixant notes dolces: ‘Havia de treballar, no podia dormir. Vine a veure’m’».

          RELACIÓ TEMPESTUOSA

          Però no tot va ser idíl·lic al seu costat. «Em va fer mal de veritat. Era massa jove i me’n vaig allunyar», recorda Electra, que va conèixer el cantant als 19 anys. Quan la relació es va truncar, el 1995, Prince li va escriure la cançó I hate you (T’odio) a l’assabentar-se que ella s’estava veient amb un altre home. «Va ser difícil escoltar-la, sobretot aquelles parts que deien que podria haver sigut d’una altra manera. Quan vaig escoltar ‘t’odio perquè t’estimo’ vaig plorar davant d’ell», assegura l’actriu.
          Per Morris Hayes, membre de la seva banda entre els anys 1992 i 2012, el moment més surrealista que va viure amb l’artista va ser en una ferreteria. «Està bé, et quedes al cotxe», li va dir al cantant. Però minuts després Prince, vestit amb un jersei de coll alt i unes cridaneres botes, va decidir entrar a la botiga. «¡Oh, Déu meu! ¡Prince en una ferreteria!, exclamava la gent. «Li vaig preguntar pel cotxe i em va dir que l’havia deixat a l’aparcament, ¡en marxa! Li vaig explicar que algú el podia robar, i va contestar: ‘Això és Chanhassen, ningú el robarà’».

          «FEIA OLOR DE LAVANDA»

          La cantant Kandance Springs, que es va fer amiga de Prince per Twitter després que l’artista descobrís a internet una cançó seva el 2004, i l’empresari i fan de Minneapolis Corey Tollefson es posen d’acord en una cosa. Sabien quan l’artista era a prop perquè «feia olor de lavanda».
          «No era el tipus de persona que menja molt», recorda a la revista CQ la ballarina Cat Glover, que també va presenciar una escena del cantant amb Madonna. «En plena discussió sobre un guió, Madonna va dir que no li agradava, i Prince li va retreure: ‘Bé, a mi no m’agraden les teves sabates’. I es van dir de tot. És el que passa quan es té dos grans egos en una mateixa habitació».

          dimecres, 14 de desembre del 2016

          La dona que es va colar a la 'suite' dels Beatles


          ART

          La dona que es va colar a la 'suite' dels Beatles

          La galeria Valid Foto exposa 78 instantànies de Joana Biarnés, la primera fotoperiodista



          Les seves fotografies de les inundacions del Vallès del 1962 són de les poques que existeixen. I úniques són les seves instantànies del 1965 dels Beatles a l’avió que els va portar a Barcelona, com exclusives són les imatges del quartet de Liverpool a la suite del Palace. S’hi va colar, com a bona professional que era. El 1980 va penjar les càmeres. Els seus negatius van caure en l’oblit, i la seva figura, en l’ostracisme. És Joana Biarnés, la primera dona fotoperiodista d’Espanya. Pionera en un món, fins llavors, dominat pels homes. Una entre tots, com diu el documental que narra la seva vida i que la va rescatar de l’amnèsia col·lectiva. Ara, la galeria Valid Foto exhibeix 78 de les seves obres.

          'TOREROS'


          Texto Alternativo

          Va fer moltes instantànies de toros, però aquesta té la gràcia de mostrar dos toreros de forma poc corrent.


          'RIUADA DE TERRASSA' (1962)


          Texto Alternativo

          Un dels seus treballs més valorats. Biarnés va ser l’única dona que va fotografiar les inundacions i un dels pocs reporters que ho van aconseguir.



          'THE BEATLES' (1965)


          Texto Alternativo

          Una sèrie única. Els Beatles baixant de l’avió a Barcelona amb ‘monteras’ al cap.



          'MODA A LA GRAN VIA' (1968)



          Texto Alternativo

          La fotografia de moda va ser un dels seus temes més treballats. Les seves composicions finals eren netes. Aquesta és una prèvia amb la gràcia de l’ambient.


          'CABINA TELEFÒNICA' (1969)


          Texto Alternativo

          Els seus inicis van ser molt costumistes, però aviat va arribar l’avantguarda a la seva obra. La prova és aquesta imatge, molt moderna tant en la temàtica com en la composició.


          'RECOLLIDA DEL SAFRÀ' (1965)



          Texto Alternativo

          Una de les seves instantànies en què la influència del costumisme de Ramon Masats, el seu mestre, encara està molt present.


          'MASSIEL' (1968)


          Texto Alternativo

          Va retratar moltes de les icones dels 60 i 70. Amb algunes fins i tot va entaular amistat, com amb Massiel, a qui va ajudar a triar el vestit per a Eurovisió.



          'DIA DE LA BANDERETA' (1963)


          Texto Alternativo

          La carrincloneria del moment es pot veure en moltes de les peces de Biarnés. Aquesta, amb un enquadrament en què prima l’acció a la perfecció.

          'DALÍ I LA SEVA MODEL' (1966)


          Texto Alternativo

          Dalí tenia molta estima a Joana Biarnés, i van ser tants els retrats que li va fer que donarien per a una monografia sobre el geni.

          diumenge, 11 de desembre del 2016

          Bob Dylan: "Tenia les mateixes probabilitats de guanyar el Nobel que d'anar a la Lluna"

          TRENCA EL SEU MUTISME AMB UN DISCURS ESCRIT

          Bob Dylan: "Tenia les mateixes probabilitats de guanyar el Nobel que d'anar a la Lluna"

          L'ambaixadora dels EUA a Suècia va llegir el discurs de l'artista al final del banquet d'honor, en què va agrair a l'Acadèmia "una resposta tan meravellos

          Bob Dylan: "Tenia les mateixes probabilitats de guanyar el Nobel que d'anar a la Lluna"
          AFP / FRED TANNEAU
            EFE / ESTOCOLM
            Diumenge, 11 de desembre del 2016 - 10:11 CET
             EL PÈRIODICO                                          
            El premi nobel de literatura Bob Dylan va assegurar aquest dissabte a la nit en un discurs escrit que mai ha tingut temps de preguntar-se si les seves cançons són literatura, però va agrair a l'Acadèmia Sueca que sí que ho hagi fet i que hagi tingut "una resposta tan meravellosa" al concedir-li el guardó.
            Dylan no va assistir a la cerimònia dels premis Nobel per tenir altres compromisos i és la primera vegada que trenca públicament el seu mutisme des que li van concedir el guardó a l'octubre a l'escriure un discurs que va ser llegit al final del banquet d'honor per l'ambaixadora dels Estats Units a Suècia, Azita Raji.
            L'esquiu cantautor nord-americà va començar el seu discurs escrit lamentant la seva absència, però va assegurar que hi era "totalment en esperit" i que se sentia honrat per haver rebut "un premi tan prestigiós".

            LECTOR DE "GEGANTS DE LA LITERATURA"

            Rebre el premi Nobel de literatura era una cosa "que no m'hauria pogut imaginar mai, ni veure'l venir", va assegurar Dylan, i va recordar que des de petit "ha llegit i absorbit" les obres d'alguns llorejats, "gegants de la literatura" com Rudyard Kipling, George Bernard Shaw, Thomas Mann, Pearl S. Buck, Albert Camus o Ernest Hemingway.
            "Que ara jo m'uneixi a una llista de noms com aquesta realment va més enllà de les paraules", va afirmar el cantautor.
            "Si algú m'hagués dit que tenia la més mínima oportunitat de guanyar el premi Nobel, hauria pensat que en tenia les mateixes que d'anar a la Lluna. De fet, l'any que vaig néixer (1943) i en altres després ningú al món va ser considerat prou bo per aconseguir-lo".

            CONTROVERTIDA DECISIÓ

            La concessió a Dylan del premi Nobel de literatura per part de l'Acadèmia Sueca ha sigut una decisió que no ha agradat a tothom, pel fet de donar el guardó a un cantautor.
            No obstant, "ni una sola vegada he tingut temps de preguntar-me: '¿les meves cançons són literatura?", va assegurar Dylan, que donar les gràcies a l'Acadèmia Sueca "per prendre's el temps de considerar aquesta qüestió tan concreta i, en última instància, per donar una resposta tan meravellosa".
            El nou premi nobel va assenyalar que les seves cançons, que "són el centre vital de gairebé tot", sembla que "han trobat un lloc en la vida de molta gent en moltes cultures diferents" i està agraït per això.
            En el seu text va recordar que quan va començar a escriure cançons, quan era adolescent, i fins i tot al tenir una mica de fama, somiar grans coses suposava esperar gravar discos i que les seves cançons sonessin a la ràdio, és a dir, arribar "a una gran audiència" i poder "seguir fent el que t'havies proposat".
            Al final, ha gravat dotzenes de discos, ha fet milers de concerts a tot el món, "davant 50.000 persones, però també davant 50", i va assegurar que és "més difícil" fer-ho en el segon cas.
            50.000 són una persona única, però 50 no. "Cada persona té una identitat individual separada, un món dins d'elles mateixes. Poden percebre les coses amb més claredat".
            En aquest cas, "es posa a prova la teva honestedat i com es relaciona amb la profunditat del teu talent. El fet que el comitè Nobel sigui tan petit no em passa desapercebut".

            SE'N VA RECORDAR DE SHAKESPEARE

            Quan Dylan va saber que havia aconseguit el Nobel, després de "més de diversos minuts per processar-ho de manera adequada", se'n va recordar de William Shakespeare i de les coses que devia pensar a l'escriure i construir una obra, no només des del punt de vista de l'escriptura sinó de detalls quotidians.
            "M'hi jugo el que sigui que l'última cosa que Shakespeare tenia al cap era la pregunta de si això és literatura", va indicar Dylan.
            I com Shakespeare, el cantautor també està ocupat "amb freqüència" en la recerca dels seus esforços creatius i "lidiant amb tots els aspectes mundans de les coses mundanes de la vida" com qui seran els millors músics per a una cançó o si està gravant a l'estudi adequat.
            I és que -va dir- hi ha coses que "no canvien mai, ni en 400 anys".

            dijous, 8 de desembre del 2016

            Els 10 millors treballs de Kirk Douglas


            EL CENTENARI D'UN MITE DEL CINE

            Els 10 millors treballs de Kirk Douglas

            Vincente Minnelli, Stanely Kubrick i Billy Wilder figuren entre els directors que millor van saber canalitzar el talent de l'actor


            Dijous, 8 de desembre del 2016 - 22:30 CET
            EL PERIODICO
            Kirk Douglas compleix 100 anys aquest divendres. L'actor, mite vivent del cine, va oferir algunes de les seves interpretacions més memorables encarnant individus insolents, rebels o traumatitzats. Aquesta és una selecció d'alguns del seu treballs més destacats d'entre el seu prop de centenar de pel·lícules per a cine i televisió, en una carrera amb presència de grans directors com Vincente Minelli, Stanley Kubrick o Billy Wilder.


            CAMÍ DE LA FORCA (1951)







            Després dels seus personatges de malvat de 'film noir' a 'L'estrany amor de Martha Ivers' i 'Retorn al passat', Douglas va brindar la primera de les seves moltes i bones prestacions en el 'western' amb aquest film de Raoul Walsh, en què el desert com a espai abstracte resulta tan fonamental com els personatges que han de creuar-lo. Una paràbola intensa i angoixant, en expeditiu blanc i negre, sobre els límits de la llei.








            EL GRAN CARNAVAL (1951)







            Potser és aquest el paper més sòlid de Douglas en el terreny dramàtic, el d'un periodista alcoholitzat, arribista i en hores baixes que no té dificultats a convertir en notícia sensacionalista, i lucrativa, la història d'un miner atrapat en un túnel després d'un despreniment; és el seu as a la màniga del títol original ('Ace in the hole'). Dirigeix el Billy Wilder menys còmic i més dur i amarg.








            CAUTIVOS DEL MAL (1952)






            Vincente Minnelli va realitzar un incisiu retrat de rerefons de Hollywood a partir de la relació d'un guionista, un director i una actriu amb un despòtic productor. La ductilitat melodramàtica de Douglas al servei d'aquest personatge inspirat en Val Lewton, el productor de 'La dona pantera', i el megalòman David O. Selznick. Minnelli i Douglas tornarien sobre el tema amb 'Dues setmanes en una altra ciutat'.








            LA PRADERA SIN LEY (1955)




            A Douglas, com a Marlon Brando, l'atreia de tant en tant el martiri dels seus personatges. La pallissa que rep en aquest 'western' de King Vidor és monumental. Encarna un 'cowboy' insolent que es veu involucrat en la lluita entre dos importants ramaders. El filferro espinós talla l'espai en dues meitats irreconciliables i suposa el fi d'una època. Projecte molt personal de l'actor, rodat en només 22 dies.








            VAN GOGH, LA PASSIÓ DE VIURE (1956)




            Nova col·laboració entre l'actor i Vincente Minnelli. Es tracta d'un retrat de Van Gogh, la creació de la seva obra i el seu turment interior. Douglas intenta en tot moment interioritzar l'autor d''Els gira-sols'; aquesta interpretació li va valer el Globus d'Or. Anthony Quinn li dóna la rèplica com a Gauguin. El treball de fotografia és tan refinat i pictòric com el que caldria esperar d'un esteta com Minnelli.








            DUEL DE TITANS (1957)






            Esplèndida recreació a càrrec de John Sturges de la relació entre Wyatt Earp (Burt Lancaster) i Doc Holiday (Douglas) i el duel a l'OK Corral de Tombstone, motiu de tants 'westerns' cinematogràfics ('Pasión de los fuertes', entre altres). Douglas broda el caràcter nerviós, vehement, impulsiu del seu personatge. Sturges i Douglas repetirien en un altre 'western' similar, 'L'últim tren de Gun Hill' (1959).








            CAMINS DE GLÒRIA (1957)






            Projecte personal de Douglas, que va gestionar la pel·lícula amb la seva companyia Bryna Productions. Direcció de Stanley Kubrick, participació en el guió del 'hard boiled' Jim Thompson, contundent missatge antibel·licista i una excel·lent exploració de les irracional mentalitat castrense. Un 'art film' de gran pressupost amb què Kubrick va fer el salt de qualitat i Douglas es va instal·lar en l'ala esquerra de Hollywood.



            LOS VIKINGOS (1958)






            Encara que va encarnar personatges més heroics o èpics en altres films d'aventures ('20.000 llegües de viatge submarí', 'Ulisses', 'Riu de sang'), el seu millor paper en el gènere va ser el del violent, sanguinari i borni Einar, fill del cabdill víking en aquesta obra mestra de Richard Fleischer. Es tracta d'una de les millors recreacions portades a terme a Hollywood sobre el món atàvic i pagà dels víkings.




            ESPÀRTAC (1960)







            Després d'entendre's bé a 'Senders de glòria', Douglas, també productor d''Espàrtac', va trucar a Kubrick quan es va cansar d'Anthony Mann, el director que va començar el rodatge de la història del gladiador Espàrtac i el la seva revolta contra Roma. Un personatge a la mesura de l'actor, entre el lirisme (les escenes d'amor amb Jean Simmons), l'acció (les baralles al circ) i l'el turment redemptor (la crucifixió).








            EL COMPROMÍS (1969)






            Impossible oblidar l'inici d'aquest film d'estil autobiogràfics d'Elia Kazan, quan l'executiu que interpreta Douglas intenta suïcidar-se col·locant el seu petit descapotable a tota velocitat enmig de dos camions gegants en plena autopista. Una altra de les grans actuacions dramàtiques de l'actor, el personatge del qual es debat entre la seva dona, la seva amant i la rutina d'una vida que no va voler viure mai.

            Les vendes de música en vinil superen les vendes digitals al Regne Unit

            Cultura > Música

            Les vendes de música en vinil superen les vendes digitals al Regne Unit

            L'any passat per aquestes dates, les vendes en digital triplicaven les vendes en vinil



            fotonoticia_20140418104306_800
            La venda de música en vinil ha superat les vendes de música digital al Regne Unit, segons dades de la Entertainment Retailers Associations (ERA). La publicació mostra que la setmana quaranta-vuit de l’any els britànics s’han gastat més diners en comprar discs de vinil que no pas en descarregar música (uns 2,4 milions de lliures en vinils per uns 2,1 milions en descàrregues). Aquests resultats són insòlits, perquè la mateixa setmana de l’any 2015 les descàrregues digitals triplicaven les vendes de vinils (1,2 milions a 4,4).
            Aquests resultats eren impensables fa una dècada, quan el vinil semblava condemnat a desaparèixer. L’ERA considera que aquest increment de vendes s’explica per la proximitat del Nadal, en què els discs en auqest format són un regal habitual. Les dades, doncs, semblen enfortir la idea que ‘tot torna’ i, de fet, molts dels artistes que treuen disc actualment opten, també, per vendre’n la versió en vinil.

            [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

            dimarts, 6 de desembre del 2016

            Sweet Soundtrack, la nova web per trobar bandes sonores de pel·lícules

            Ciència i Tecnologia > Internet

            Sweet Soundtrack, la nova web per trobar bandes sonores de pel·lícules

            Només cal introduir el títol de la pel·lícula i el programa crea un llistat amb totes les seves cançons


            20161205181923.jpg

            Sweet Soundtrack és un nou servei web que permet cercar les bandes sonores que l’usuari vulgui. Primer cal introduir el títol de la pel·lícula (en anglès) i el programa envia  un llistat amb totes les peces que formen part de la banda sonora. A més, la pàgina mostra enllaços a iTunes o Amazon, per poder comprar les cançons.
            A més de cançons de pel·lícules, Sweet Soundtrack permet també veure les darreres bandes sonores afegides o les més populars entre els usuaris. Ara, el rànquing l’encapçalen Scarface, Dead President, Garden State o Top Gun.

            [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

            dilluns, 5 de desembre del 2016

            For Mexico’s ‘Beatlemaniacos,’ All You Need Is Nostalgia

            What in the World

            For Mexico’s ‘Beatlemaniacos,’ All You Need Is Nostalgia

            TNYT

            Continue reading the main story Video

            Los Beatlemaniacos

            The Beatles broke up in 1970, but the spirit of the band still thrives in Mexico City.
            By SHANE O’NEILL on Publish Date December 2, 2016. Photo by Brett Gundlock for The New York Times. Watch in Times Video »
            MEXICO CITY — When it comes to the Beatles, Mexicans just can’t seem to let it be.


            Continue reading the main story Video

            Los Beatlemaniacos

            The Beatles broke up in 1970, but the spirit of the band still thrives in Mexico City.
            By SHANE O’NEILL on Publish Date December 2, 2016. Photo by Brett Gundlock for The New York Times. Watch in Times Video »
            MEXICO CITY — When it comes to the Beatles, Mexicans just can’t seem to let it be.
            The group split up in 1970, but it might as well have been yesterday for the masses of fans who come together whenever they can to celebrate John, Paul, George and Ringo.
            Mexico City’s top classic-rock radio station dedicates two hours every weekday to Los Beatles. The second of two lengthy museum exhibits here of Beatles memorabilia closed recently. Small towns have named streets after the band’s members.
            Beatles tribute bands tour the country’s concert halls; five of them played in the capital’s giant central square on Nov. 20. No fewer than 50 of the groups are booked for a four-day festival here this month.
            Continue reading the main story

            Photo
            Proyecto Macca, a Beatles tribute band, performing in Mexico City, which is home to more than 50 such bands. Credit Brett Gundlock for The New York Times
            There are Beatles fans all over the world, but there seems to be something special about Mexicans who love the group.
            Victor Rosas of Grupo Morsa, a tribute band he helped to start in 1984, believes that Mexicans are inherently nostalgic, even for a musical moment many of them never knew, and for songs in a language that few of them speak.
            (Morsa, by the way, is Spanish for walrus, a reference to the 1967 Beatles song “I Am the Walrus.” Mr. Rosas said his band started out calling itself Walrus, but it was too hard for Spanish speakers, who roll their R’s, to pronounce.)
            Continue reading the main story

            Photo
            Ricardo Calderón, the president of Mexico’s Beatles fan club, with his massive collection of memorabilia. Credit Brett Gundlock for The New York Times
            Ricardo Calderón, 65, is the president of Mexico’s Beatles fan club and the guiding spirit of the country’s Beatlemaniacos. He recalls the day in 1964 when he first heard a Beatles song — “I Saw Her Standing There” — playing at a lunch counter in Acapulco, where he grew up.
            The first album he bought was “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band.” The melodies entranced him, and his appreciation only deepened when he picked up a dictionary and learned what the lyrics meant.
            Standing behind the counter of the shop where he now sells Beatles records and every imaginable Fab Four souvenir, he said, “It’s the language of pure love.”
            And of course, love is all you need.