El cantautor nord-americà Bob Dylan, que va ser guardonat amb el premi Nobel de literatura a principis d'aquest mes, ha comunicat ara a l'Acadèmia Sueca que accepta el premi.
Fins ara, Dylan no havia fet cap comentari sobre el premi --dotat amb vuit milions de corones, uns 800.000 euros--, malgrat els repetits intents de l'Acadèmia Sueca de contactar amb ell, ja que el va nomenar com el guanyador el 13 d'octubre.
La Fundació Nobel ha informat aquest divendres en un comunicat que Dylan s'ha dirigit aquesta setmana a Sara Danius, secretària permanent de l'Acadèmia Sueca, per dir que accepta el premi.
El comitè que va atorgar el Nobel de literatura a Dylan havia comunicat que el premi seria per al cantautor tant si es presentava a la cerimònia d'entrega de premis a finals d'aquest any com si no. "Encara no se sap si Bob Dylan assistirà a la Setmana Nobel a Estocolm al desembre", ha dit la Fundació Nobel aquest divendres. "La Fundació Nobel n'informarà tan aviat com sigui possible", ha afegit.
D'altra banda, Dylan ha dit al diari britànic 'The Telegraph' en una entrevista que serà present en la cerimònia del Nobel si pot.
El documental 'Supersonic', relat de l'explosiu salt a la fama d'Oasis explicat pels seus protagonistes, s'estrena a l'In-Edit i en sales comercials
Tràiler del documental 'Oasis: Supersonic' (2016) VOSE
JUAN MANUEL FREIRE / BARCELONA
Dilluns, 24 d'octubre del 2016 - 18:35 CEST EL PERIODICO
La història dels germans Liam i Noel Gallagher i el salt a la fama d’Oasis és tan densa en drama, anècdotes i intensitats que costa entendre com no ha arribat abans un documental de l’ambició de 'Supersonic'. Sigui com sigui, el 2016 sembla un bon moment, per la perspectiva guanyada i perquè aquest any es compleixen dues dècades del, potser, punt més àlgid en la trajectòria de l’emblema britpop: aquell parell de concerts a Knebworth, el 10 i l’11 d’agost del 1996, davant de 125.000 persones per actuació. Fins a dos milions i mig de persones van intentar aconseguir entrada per a les dues nits; podien haver sigut 20 'sold outs'.
El director Mat Whitecross, antic fillol de Michael Winterbottom, sempre va tenir clar que la història de 'Supersonic' s’havia d’acabar aquí. Res d’avorrida decadència, gravacions fetes de mala gana i desintegració inexorable. «Per mi, aquests dos anys entre la formació del grup i els concerts de Knebworth contenen tot el més interessant». Whitecross ha preferit concentrar-se en aquest marge de temps en lloc d’abraçar també els 13 anys següents i, tot i així, li ha quedat un film de més de dues hores.
Gairebé sense farciment, per altra banda: Supersonic posarà el llistó molt alt a la resta del programa del festival In-Edit quan es projecti divendres. La pel·lícula arriba aquest dia a les sales comercials, on estarà en cartell, en principi, només una setmana.
MÉS ENLLÀ DE LA MÚSICA
La història d’Oasis no és només per a nostàlgics del britpop. Serà revelació i motiu d’esgarrifances gairebé constants també per a simples admiradors de les històries amb ressonàncies bíbliques (Caïm i Abel, per descomptat) i girs i alts i baixos emocionals a dojo. És la història/llegenda d’uns xavals de classe obrera de Manchester que, en un temps gairebé rècord, es van convertir en un dels grups més grans i un salvavides per a la joventut necessitada de llum al final del túnel. «Aquest és el secret de l’èxit d’Oasis», opina Whitecross. «Van significar molt per a molta gent, i per a mi. Tenia a veure amb el sentiment que desprenien les seves cançons. Era música que et deia que, d’acord, les coses podien estar malament ara, però que hi havia una cosa brillant i nova a l’horitzó».
Mat Whitecross
DIRECTOR DE 'SUPERSONIC'
"El primer que vaig sentir va ser por, perquè havia escoltat totes aquestes històries sobre el seu temperament. Sobretot de Liam"
¿Com es porta això de fer una pel·lícula del teu grup favorit? «Quan m’ho van demanar, em va semblar increïble», afirma el director del film, produït per l’equip d’Amy. «Mai vaig pensar que acabés fent res amb ells. I el primer que sents, és clar, és por, perquè has sentit totes aquelles històries sobre el seu temperament. Sobretot de Liam. Em deien que segons el peu amb què s’havia llevat, o del moment del dia, podia ser una persona o una altra radicalment diferent. Però em vaig trobar algú amb ganes de posar ordre a les peces de la seva vida».
Com que els germans Gallagher no es parlen, Whitecross es va veure obligat a gravar les veus de Liam i Noel per separat, però no ho troba un desavantatge: «Hi va haver un moment en què va semblar que hi havia l’esperança d’ajuntar-los. De seguida es van barallar en pla bèstia i no va poder ser. Però ha resultat millor per a la cinta. Fixi’s en les seves entrevistes junts, són molt divertides però també molt superficials. Per separat, en canvi, són generosos, s’obren».
HONESTEDAT BRUTAL
La pel·lícula és d’una franquesa sorprenent, no sols en l’aspecte de l’alcohol i les drogues, sinó també en el purament emocional. Aprenem sobre un cru passat familiar (Noel assegura que el seu pare li va ficar el talent «a hòsties») i es deixen entreveure fils d’apreci mutu entre germans. «Si una cosa em va sorprendre, va ser veure que càlidament podien parlar l’un de l’altre», diu Whitecross, que va mostrar la pel·lícula dues vegades als nois «per cortesia» i sols va rebre «notes cinematogràfiques». Expliqui’s. «Tant els feia el que un digués de l’altre a la pel·lícula, bo o dolent. Però Noel em va dir que era massa llarga, ¡i el pitjor és que tenia raó! Va venir i em va dir, molt seriós: ‘Cap documental sobre un grup pot ser més llarg que el seu disc de grans èxits’. Després d’això vaig tallar 20 minuts, és clar, tot i que per a mi els grans èxits d’Oasis duren més de dues hores». Potser no li falta raó, si tenim en compte que entre les seves cares B podia haver-hi clàssics, cas d’'Acquiesce'.
El pròxim documental de Whitecross serà sobre Coldplay, el líder dels quals Chris Martin, sembla que tracta d’oficiar com a pacificador entre els Gallagher. Entre els signes d’afecte mutu i el petit revival d’Oasis que pot generar 'Supersonic', una reunió no sembla una utopia. Encara que Liam es va encarregar d’aigualir l’esperança a l’agost amb un tuit: «Acabo de veure el tràiler de la pel·lícula d’Oasis. He de dir que en surto superben parat, superautèntic, no com altra gent. Us veig a l’estrena. Un petó, LG».
Liam Gallagher
✔@liamgallagher
Just seen the trailer for oasis film i must say I do come across mighty fine super real unlike some people see you at the premiere LG x
Les discrepàncies sobre el Nobel de literatura segueixen en el món literari
MANDEL NGAN
EL PERIÓDICO / BARCELONA
Divendres, 14 d'octubre del 2016 - 23:29 CEST
PERE GIMFERRER
«Diuen que és un compositor de lletres de cançons, però... ¿algú hauria trobat malament un premi Nobel a Jacques Prévert? Em penso que no. ¿A Georges Brassens? Tampoc. ¿La diferència és que un és francès i Dylan més modern i dels EUA? A veure si recordem que la poesia dels trobadors tota va ser escrita per ser cantada. I ningú els discuteix».
ENRIQUE DE HÉRIZ
«Quan poso Dylan, la meva filla rondina: «Ja està el papa matant el gat». Gat és el que ens han donat amb el Nobel. Amb el xantatge que si al veure-li el bigoti exclamem que no és llebre quedarem retratats com rancis i antiquats. Amb el que costa que s’assimili bona literatura amb esforç intel·lectual, va l’acadèmia i beneeix la playlist com a gènere literari».
BEL OLID
«Que els Nobel són una farsa fa temps que ho sabem. Però cada any ens donen l’excusa per proposar els nostres autors preferits i descobrir-ne de nous. I aquest any han posat damunt la taula un debat apassionant: ¿què és literatura? Així que gràcies a Dylan per les cançons i a l’Acadèmia Sueca per fer-nos reflexionar sobre temes profunds en aquesta època de banalitat».
JORGE CARRIÓN
«Si tenim en compte que els primers premis Nobel del segle XX avui no tenen vigència, és possible que al segle XXII considerin que el guardó a Dylan va suposar una transició a una manera més oberta, que és possible donar el Nobel a qualsevol artista de la paraula. També es pot considerar que és un retrocés als orígens, quan la literatura era oral».
VICENÇ PAGÈS JORDÀ
«Vaig cantar que la resposta era en el vent, em va decebre 'Slow train coming' i em vaig anar allunyant de Dylan fins que en vaig desconnectar quan va oferir un concert davant el papa Wojtyla. Ara, quan forma part de l’arqueologia de la cultura popular, l’Acadèmia sueca malgasta amb ell un Nobel de literatura: el jurat es premia a si mateix, però amb unes dècades de retard».
JOSEP MARIA FONALLERAS
«Em sembla perfecte. La polèmica sobre si és escriptor em sembla estèril. Encara que soni estrany que rebi un Nobel de literatura, podem recordar que Cohen, a qui jo hauria preferit, va rebre el Príncep d’Astúries de les Lletres i Raimon, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Això sí: en la seva justificació, l’Acadèmia ha posat més èmfasi en la música...»
CARLOS ZANÓN
«Dylan va tornar la poesia, sense restar-li valor artístic, a l’àmbit majoritari i popular. Va actualitzar i electrificar el joglar. Va dotar el rock’n’roll de valor literari, un llenguatge potent, flexible i influent. Va fer que tothom escrivís diferent cançons, poemes i narrativa. Prefereixo Morrisey o Lou Reed, però sense Dylan se’ns esborren la meitat de noms del panel del segle XX».
MARTÍ DOMÍNGUEZ
«He tingut discos de Dylan des que era un adolescent. Tot i això, crec que és un error aquesta concessió del Nobel, sobretot si tenim en compte que, per la qüestió de les quotes, significa que dos escriptors de la talla de Philip Roth i Don DeLillo no el rebran mai. Això em fa mal, perquè crec que se’l mereixen molt més que Dylan. Per mi ha sigut injust».
CARE SANTOS
«D’alguna manera s’ha d’ordenar el món. I Bob Dylan és cantautor, músic, compositor de cançons, però no és escriptor. Hi ha altres premis que no són literaris i altres escriptors de primera línia que sí que mereixien aquest premi i seguim esperant que el rebin. La meva impressió és que l’Acadèmia ha decidit que aquest any tothom havia de parlar del Nobel».
JOAN-LLUÍS LLUÍS
«És difícil decidir quin cantautor escriu millor, perquè és una classificació en què no pensa ningú. Cohen em sembla literàriament més profund que Bob Dylan. Dit això, el Nobel atribuït a Dylan em satisfà enormement perquè així potser és una mica més fàcil defensar que la cançó no és només un estil musical, sinó un gènere literari complet».
CRISTINA FERNÁNDEZ CUBAS
«Estic tan sorpresa amb la notícia que encara l’estic paint. El que predomina en mi és l’estupefacció que una institució tan vetusta com l’Acadèmia sueca hagi sigut capaç de marcar-se una modernitat d’aquest nivell, que té, no cal dir-ho, una bona dosi de provocació. I que quedi clar que a mi Dylan m’agrada i no li nego els mèrits poètics».
MIKEL SANTIAGO
«¿Que què penso del Nobel a Dylan? N’hi ha prou de dir que 'Tangled Up in Blue' ha sigut la inspiració per a algun personatge dels meus thrillers. El paio és un poeta genial i un pont que explica la música (i sí, també) la literatura actual ¡i a més segueix viu! Era hora que un bard del folk rock trepitgés l’alfombra de l’Acadèmia sueca. Jo ho celebro. ¡Rock on!»
LORENZO SILVA
«No diré que Bob Dylan no tingui mèrit literari. O que no mereixi rebre el premi Nobel de literatura. Qui sóc jo per dir tal cosa. El que jo dic és que prefereixo un Nobel com el de l’any passat, un Noble que difon una immensa creadora que no era una estrella planetària, com Svetlana Aleksiévitx, i que té com a única arma la paraula».
JAUME SUBIRANA
«Ha sigut una bona notícia, per a la literatura i per a l’Acadèmia. M’ha sorprès el bosc de celles arquejades; em pregunto si hauria passat el mateix amb un novel·lista, un autor desconegut o algú d’un país en guerra al tercer món. A vegades està bé acceptar que la literatura pot ser (i vol ser) més coses que el que nosaltres creiem o del que ens agrada».
TONI SALA
«Jo a Bob Dylan li hauria donat el premi Nobel de literatura, el premi Nobel de medicina, el premi Nobel de la pau a més del de física i el de química. En sóc un incondicional. Per una altra part, no acabo d'entendre què té a veure la paraula Acadèmia amb la paraula Literatura».
Avui li ha estat atorgat el premi Nobel de literatura · Fem un repàs dels temes musicals que han marcat la seva carrera
Bob Dylan és considerat un dels artistes més destacats del segle XX, tant del punt de vista musical com culturalment en general. Va editar trenta-sis àlbums d’estudi i centenars de cançons, bé tot sol, bé amb col·laboracions amb grans figures com ell. A continuació provem de seleccionar deu cançons –que en podrien ser moltes més– representatives de la seva carrera musical. ‘Like a Rolling Stone’ La revista Rolling Stone la va col·locar en el número u de les millors cançons de tots els temps i assegurà que ‘cap altra cançó no ha desafiat i transformat les lleis comercials i les convencions artístiques del seu temps’.
‘All along the watchtower’ Un dels grans clàssics de Dylan que va incloure en l’àlbum John Wesley Harding, del 1967. Molts artistes n’han fet versions, però qui més hi va reeixir fou Jimmy Hendrix.
‘Things have changed’ Correspon a l’última època creativa. És un bon exemple del so atemporal de la seva música, amb tonalitats de blues, rock i folk.
‘Girl from the north country’ Va ser publicada el 1963 en el segon àlbum d’estudi de Bob Dylan, The Freewheelin. Més tard la va tornar a enregistrar, juntament amb Johnny Cash, en un duet antològic.
‘Blowin’ in the wind’ Publicada el 1963, ràpidament es convertí en una cançó protesta contra la guerra del Vietnam. Però pel caràcter atemporal que té ha sonat com un himne de moltes causes en favors dels drets civils.
‘Mr. Tambourine Man’ La va compondre Dylan, però va ser el grup folk The Byrds el primer de popularitzar-la a començament del 1965. Es destaca per una estructura musical peculiar, perquè comença amb la tornada.
‘The times they are a-changin” Considerada la cançó protesta per excel·lència del geni de Duluth. Himne d’una època contra la guerra del Vietnam i a favor de la igualtat racial.
‘Knockin’ on heaven’s door’ Una cançó molt lligada al film Pat Garret i Billy the Kid, de Sam Peckinpah, on el cantant va tenir paper secundari i es va encarregar de la banda sonora. La cançó acompanya una de les millors seqüències del film. Vegeu-la.
‘Just like a woman’ Nina Simone, Joe Cocker, Jeff Buckley, Van Morrison… Una petita mostra dels cantants que han volgut reinterpretar aquesta cançó. Ell no ho ha confirmat mai, però sembla que la va escriure per a la musa d’Andy Warhol, Edie Sedgwick.
‘I shall be released’ La va escriure conjuntament amb el grup canadenc The Band. El vídeo següent correspon a la versió en directe interpretada al final del concert de comiat d’aquest grup de folk.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)
A 21-year-old Bob Dylan, about to burst onto the music scene, takes a break in New York City in this photo taken in 1962. A new photography book "There Is No Eye" (powerHouse Books) features photographs of musicians and artists taken over the last 50 years by New York
La cançó que va convertir un cantautor particularment brillant en tot un portaveu generacional. Inspirant-se en un espiritual titulat 'No more auction block', Dylan descobreix l'eficàcia de passar del que és particular al que és general i, amb una lletra de calculada ambigüitat, s'aixeca per sobre dels seus semblants. A HARD RAIN'S A-GONNA FALL (1963)
Publicada molt poc abans de la crisi dels míssils de Cuba, els seus versos sobre la injustícia, el patiment i la guerra ("he vist pistoles i espases afilades a les mans de nens petits") es van veure ràpidament tenyits d'una actualitat de la qual Dylan es va voler distanciar. "Aquesta no és una pluja atòmica, només és una pluja forta", va declarar. LIKE A ROLLING STONE (1965)
La composició més emblemàtica de Dylan (l'única que ha merescut una monografia de Greil Marcus per a ella sola) va néixer a partir d'"un vòmit de 20 folis", segons confessió del mateix autor. "Quan no tens res, no hi tens res a perdre". Tot el mite Dylan tancat en sis minuts i nou segons de pura inspiració. TANGLED UP IN BLUE (1975)
"Sempre hem sentit el mateix / però ho veiem des de punts de vista diferents". En l'època de 'Blood on the tracks', l'àlbum en què retrata la seva separació de Sarah Lownds, Dylan aposta pel que ell mateix va qualificar de cançó "multidimensional", en què es combinen diverses perspectives. Aquest n'és, potser, l'exemple més depurat. HURRICANE (1976)
Dylan torna a la cançó protesta amb un contundent al·legat a favor de la innocència del boxejador negre Rubin Carter, empresonat per assassinat després d'un judici molt qüestionable. Una narració sòlida i articulada, encara que no precisament objectiva, dels fets que van portar Carter a la presó sustenta una de les composicions més captivadores del seu autor.
