diumenge, 25 de setembre del 2016

Prince, recordat pels seus íntims

HOMENATGE A UN ARTISTA ÚNIC

Prince, recordat pels seus íntims

El periodista i productor Mobeen Azhar publica un llibre que recorda la vida i la mort "de l'artista més versàtil dels nostres temps"


Prince, recordat pels seus íntims
Afshin Shahidi

LUIS MIGUEL MARCO / BARCELONA
Diumenge, 25 de setembre del 2016 - 22:09 CEST
EL PERIODICO                                           
Prince, recordat pels seus íntims
Va vendre més de 100 mi­lions de discos i els seus concerts van ser xous llegendaris i multitudinaris. Va ser una icona, un símbol d’independència; però també un gran ­misteri.
Demà arriba a les llibreries Prince. 'Un homenaje único al artista más versátil de nuestros tiempos'. Publicat per Cúpula, és un retrat íntim escrit pel periodista Mobeen Azhar, productor del documental de la BBC 'Hunting for Prince’s vault' (Caçant la caixa forta de Prince) i fan del geni de Minnea­polis, el cantant, compositor, arranjador i multiintrumentista mort a l’abril a la casa estudi que tenia a Paisley Park, a Chanheasen, Minnesota. Un lloc que va fer aixecar el 1987 i que es convertirà al final en el seu santuari. Aquí va viure i va crear música, i d’aquí uns dies obre com a museu.
Prince, recordat pels seus íntims

EL FINAL, PASSAT PER ALT

El llibre, de 140 pàgines i amb moltes fotos, no es mulla sobre el seu final, a causa d’una sobredosi de l’opiaci fentanil guardat en una ampolleta mal etiquetada. I passa per sobre dels clarobscurs d’un personatge que va tenir diverses personalitats, en part provocades per les seves baralles amb la indústria discogràfica.
Prince Rogers Nelson va ser Jamie Star, The Kid, Camille, Alexander Nevermind, Joey Coco, Tora Tora i el símbol que tots recordem.

PARAULA DE MÚSICS

Mobeen Azhar, que ha treballat per a Rolling Stone i The Huffington Post Live i és fan total seu -ha assistit a 53 concerts de Prince i fins i tot va pujar a l’escenari amb ell-, prefereix traçar un retrat íntim a través de les converses que ha mantingut amb les persones que van estar al seu costat, en especial els músics i els membres del seu cercle més íntim. «No he volgut fer una ­bio­grafia o una història ­exhaustiva de Prince –assegura–. Els que el van conèixer bé em diuen sovint que va viure la vida com si fos una pel·lícula. Les històries que he recollit són escenes d’aquest film». Així, Sonny Thompson, el baixista que va treballar al seu costat de forma intermitent entre el 1970 i el 2015, explica: «Quan tenia 13 anys, ja sabia tocar la guitarra de meravella i cantava molt bé. Hi ha una gran diferència entre ser un gran teclista, un gran cantant o el que sigui i ser un músic de veritat. Ell ja sabia com havia de ser tot el so».
Dr. Fink, teclat amb Prince del 1979 al 1990, recorda. «No dormia gaire. Només menjava, dormia i bevia música. No escrivia música, la gravava en una presa, a l’instant. Era com observar Mozart».

TOCANT A BARS

Steven Parke, director artístic entre el 1988 i el 2001, té un bon nombre d’anècdotes. «Una vegada em va dir, veient tots els empleats i la gent de l’equip que tenia al voltant: ‘És dur saber que sóc responsable de la subsistència d’aquesta gent. Tenen nens i famílies’. Em va fer la impressió que, si no fos la super­estrella que coneixem, estaria tocant en bars o fent una feina normal. Quan era a l’estudi, és on el seu cervell i el seu cor se sentien còmodes. Als concerts en sales grans crec que devia pensar: ‘Ja em toca fer això una altra vegada’».

«SI NO FES MÚSICA...»

L’enginyera de so Susan Rogers, explica al llibre: «Era una estrella, un símbol ambigu. Va impulsar roba nova, pentinats nous, lletres noves. Tots sabíem que estava fent una nova contribució a la història de la música, a tot el que ens precedia. Era la música de la nostra generació».
El bateria Michael Bland, que va treballar amb ell entre el 1990 i el 2015, aporta també aquest comentari: «Una vegada Prince em va dir: ‘No saps el que significa estar en una gira d’èxit tocant el mateix solo de guitarra de 'Purple rain' exactament de la mateixa manera 91 vegades seguides, sense canviar ni una sola cosa perquè, si ho fas, a la gent li agafa alguna cosa’. Per a ell era una tortura haver de fer les coses exactament igual totes les nits».
L’autor d’aquesta pluja morada, però també de 'Lovesexy', 'Diamons and pearls', 'Emancipation', 'Ultimate' i tants altres monuments sonors, li va dir una vegada a Mobeen Azhar: «Si no fes música, em moriria». El seu últim concert, el de la gira Piano & a ­Microphone al Fox Theatre d’Atlanta va ser el 14 d’abril d’aquest any.Va morir poc després, el 21 d’abril. Tenia 57 anys i diuen que estava preparant les seves memòries.

dimecres, 14 de setembre del 2016

De gira amb els Beatles

LES ESTRENES DE LA SETMANA

De gira amb els Beatles

El documental 'Eight days a week' repassa la curta carrera dels Fab Four com a grup de directe

Ron Howard ha reunit uns 2.000 documents gràfics, fílmics i sonors d'un centenar de fonts diferents

De gira amb els Beatles

Dimarts, 13 de setembre del 2016 - 22:55 CEST
EL PERIODICO                                           
De gira amb els Beatles
La primera gira dels Beatles no podia haver començat més malament. Després de recórrer tot el circuit d’instituts, clubs socials i salons de ball de Liverpool, de trobar una residència fixa a The Cavern Club, de fer incursions esporàdiques en ciutats com Wallasey, Aldershot o Warrington i de cursar un màster de rock’n’roll en un parell d’antres d’Hamburg, el grup va considerar que havia arribat el moment de llançar-se a la carretera. I ho va fer la primera setmana del 1963, amb un tour de cinc dies per cinc ciutats d’Escòcia. ¡I quines ciutats! Keith, Elgin, Dingwall, Bridge of Allan i Aberdeen. El promotor Albert Bonici va pagar a la banda 42 lliures per nit i tot i així hi va perdre diners. El primer concert, a Keith (un poble de 4.000 habitants), va haver de ser cancel·lat, ja que mentre la furgoneta amb l’equip tècnic esperava la banda a l’aeroport d’Edimburg, l’avió que traslladava John, Paul, George i Ringo va ser desviat a Aberdeen a causa del mal temps. De manera que la gira, la primera dels Beatles, va arrencar oficialment al saló de ball The Two Red Shoes, d’Elgin, el 3 de gener de 1963. Tres anys i vuit mesos després, els Fab Four feien el seu últim concert, a l’estadi Candlestick Park de San Francisco. Era el 29 d’agost de 1966.

VUIT DIES ALS CINES

Del que va passar entre un moment i l’altre se n’ocupa Eight days a week. The touring years, un documental dirigit per Ron Howard (Apol·lo 13, Una ment meravellosa, El Codi Da Vinci...) que dijous s’estrena simultàniament en cines d’arreu del món i que s’exhibirà en sales només durant vuit dies abans de passar a ser distribuït a través de diverses plataformes audiovisuals de pagament. La pel·lícula, entre altres coses, intenta refutar un dels grans dogmes de la historiografia rock: aquell que assegura que els Beatles van ser un grup gloriós a l’estudi de gravació però discret sobre l’escenari.

En realitat, es fa difícil valorar amb justícia les prestacions de la banda en directe. Haurem de creure aquells que asseguren que després del seu amfetamínic pas per l’Star Club d’Hamburg s’havia convertit en una molt solvent màquina de rock’n’roll. El cas és que al llarg dels anys següents van créixer tant i tan ràpid que la tecnologia de l’època i el concepte mateix de concert en directe se’ls van fer petits. Els Beatles van passar en molt poc temps d’actuar en clubs subterranis i salons de ball a fer-ho en poliesportius, velòdroms, places de toros i estadis; grans recintes en els quals es veien forçats a tocar amb equips de so ridículs (la música arribava als espectadors a través del sistema de megafonia i quedava sepultada pels crits dels fans) i sense el més petit suport escenogràfic.

DINS D'UN SUBMARÍ

Els dos beatles supervivents, Paul McCartney i Ringo Starr, relaten a Eight days a week que dalt de l’escenari era impossible sentir res («jo m’havia de guiar per la forma com els altres movien l’esquena», diu el bateria) i asseguren que allò era com estar «dins d’una bombolla». La imatge també serveix per descriure la vida dels músics durant els anys de la beatlemania: quatre joves de Liverpool afirmant-se i creixent com a unitat creativa enmig d’un remolí d’histèria planetària. «Per mi, la seva història és com la de la pel·lícula El submarí –apunta Ron Howard–. Estan junts en el que fan, es tenen els uns als altres i saben quin és el seu objectiu, però allà fora hi ha un món ple de perills».
El tsunami va afectar fins i tot al mateix Howard. El març del 1964, recorda, un mes després de veure els Beatles a l’Ed Sullivan Show, va demanar com a regal pel seu 10è aniversari una perruca i uns botins com els dels Fab Four. Els botins no van arribar mai, però durant uns quants dies va poder lluir amb orgull «una horrible perruca beatle». Mig segle després, el cineasta va voler rendir homenatge als seus ídols d’infància. I, juntament amb el seu equip de producció, va iniciar una campanya a internet perquè els fans i col·leccionistes li facilitessin les gravacions i el material gràfic que haguessin pogut atresorar d’aquells històrics concerts.

SOTA DEL LLIT

El botí no va ser en absolut menyspreable. En el documental s’han utilitzat uns 2.000 documents gràfics, fílmics i sonors procedents d’un centenar de fonts diferents. Potser la troballa més notable és una gravació feta per una fan amb una càmera de Súper 8 des d’un seient de la sisena fila a Candlestick Park, en l’últim concert de la banda. Asseguren les notes de promoció de la pel·lícula que la dona va veure la filmació una o dues vegades i després la va guardar sota del llit, on va quedar oblidada durant cinc dècades (afirmació que, si és certa, delata uns hàbits d’higiene domèstica una mica alarmants).
¿Fins a quin punt eren aquells dies els Beatles conscients de la revolució cultural i social que havien desencadenat? Aquesta és una de les preguntes que Eight days a week intenta respondre. En un moment de la pel·lícula, McCartney, interrogat per un periodista l’any 1964, assenyala: «¿Cultura? Això no és cultura. ¡Només són unes quantes rialles!». Howard té un altre punt de vista, i compara l’experiència de John, Paul, George i Ringo amb la dels astronautes que va entrevistar en la preparació d’Apol·lo 13. «Els uns i els altres van protagonitzar un moment transcendental en la història de la humanitat. I ho sabien. El que no sabien era com explicar-ho». H

'Why don't we do it in the road?'

UN CARRER SENSE SORTIDA
La rutina dels concerts inaudibles i les escenes d'histèria va anar minant l'esperit del grup. John Lennon i George Harrison van ser els primers a manifestar el seu malestar i a suggerir que la carretera s'havia convertit per als Beatles en un carreró sense sortida. La decisió, en qualsevol cas, no era fàcil, perquè aquells dies les gires eren la principal font d'ingressos de la banda.

EL FURGÓ BLINDAT
'Eight days a week' apunta que el moment decisiu va tenir lloc immediatament després del concert de Candlestick Park de San Francisco, el 29 d'agost de 1966, quan els quatre músics es van trobar viatjant cap a l'aeroport en un furgó blindat Brinks. "Ens vam veure allà, dins d'aquella caixa d'acer impol·luta, i vam dir: 'A la merda'", relata Paul.

AL TERRAT
A partir d'aquell moment, els Beatles van decidir que els seus discos i els seus vídeos (van ser pioners en aquest camp) viatjarien per ells. I es van tancar a l'estudi per preparar la gravació del seu següent àlbum, 'Sgt. Pepper'. No van tornar a actuar en directe fins a la seva aparició al terrat de l'edifici d'Apple Corps, el 30 de gener de 1969.  
TEMES

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band - The Movie (1978) TVTUBO.COM

THE BEATLES: EIGHT DAYS A WEEK - THE TOURING YEARS

dissabte, 10 de setembre del 2016

Tráiler THE BEATLES: EIGHT DAYS A WEEK

Tráiler THE BEATLES: EIGHT DAYS A WEEK

The Beatles: eight days a week

The Beatles: eight days a week


1 2 3 4 5


Director:
Ron Howard.
Edad: Todos los públicos
Ver cines y horarios

Sinopsis

The Beatles: eight days a week

País/Año: Reino Unido, Estados Unidos, 2016
Género: Documental
Un exhaustivo repaso de los excepcionales años de gira de los Beatles, desde la perspectiva del grupo y también de los fans. Una oportunidad para presenciar el impacto de esos años en cada miembro de la banda, sus relaciones, su evolución musical, su estilo de vida y su fama. Y sobre todo, la incomparable conexión entre la banda y el público, que convirtió su música en algo sublime y eterno.

www.acontracorrientefilms.com/pelicula/606/the-beatles-eight-days-a-week/

Fotos de la película