El mític Cavern Club de les Corts
Els propietaris del bar museu La Garrafa fa 27 anys que interpreten cançons dels Beatles
NEUS MASCAROS
Divendres, 22 de juliol del 2016 - 22:17 CEST
EL PERIODICO
La part pitjor del brexit no ha sigut la carambola que Brussel·les es cruspeixi ara amb patates Boris Johnson com a ministre d’Exteriors, sinó la sacsejada emocional d’haver de dir adéu –és un posar– a petits refugis tan britànics com el gintònic, les innòcues converses al voltant del temps atmosfèric, les novel·les de Dickens i, sobretot, les cançons dels Beatles. D’entrada, el barri de les Corts atresora un arsenal: al bar La Garrafa (Joan Güell, 150), els propietaris i conductors del local, Ricky Rodríguez i Joan Fuster, les interpreten cada nit, de dilluns a dissabte, des dels últims 27 anys.
Tots dos es van conèixer fent la mili a Saragossa l’any de l’atemptat contra Carrero Blanco, un temps aquell, apunta Joan amb sorna, en què encara «no havien construït ni els túnels del Bruc». Els va tocar al Centre d’Instrucció de Reclutes de San Gregorio, un indret desèrtic on es pelaven de fred, de manera que aquell parell de quintos polacs remataven les hores mortes, que eren moltes, tocant la guitarra a la llitera de dalt amb els peus penjant. Després es van perdre el fil fins que un bon dia, molts anys després, el Joan es va presentar al bar La Garrafa demanant feina com a músic. «Ostres, tu i jo, ¿de què ens coneixem?». Així va ser com van capgirar l’establiment convertint-lo en un museu de la beatlemania.
En realitat, el local l’havia obert Ricky el 1976, en l’època daurada dels pubs, quan cantaven els Quilapayún i tot allò, quan la gent baixava al bar de la cantonada a conèixer gent i socialitzava amb el cubata i el platet de kikos, en lloc de fer les quedades a matar pokémons amb el telèfon mòbil. La Garrafa encara conserva, ai, una d’aquelles taules amb els forats exactes per poder encaixar-hi el got de tub.
Un duo entranyable el que formen Joan & Ricky. I a sobre sonen bé perquè tots dos són músics de debò i executen amb bases i instruments de veritat, com la Fender Stratocaster. Res a veure amb aquells pubs d’abans on el primer espontani agafava la guitarra i es complaïa a donar la tabarra al personal amb quatre acords borratxos. «Em vaig fer músic per ells –assegura el Joan–, perquè seva era la música que sonava llavors, amb la qual vaig aprendre a tocar. Els Beatles van ser pura màgia». Pocs grups de pop-rock han trencat tantes barreres intergeneracionals, de raça i de classe social.
Ricky segueix el relat: «Jo tenia 14 anys quan es va fer el concert de la Monumental. Hi vaig anar amb el meu pare i un amic meu, i així que vaig escoltar el Twist and shout, em vaig dir: ‘Aquí ja s’ha acabat tot’». Es refereix, és clar, al fet que l’Espanya desarrollista venia de ballar Me lo dijo Pérez.
Per aquell mític recital, l’únic que van fer a Barcelona, el 3 de juliol de 1965, el quartet de Liverpool va cobrar 5.000 lliures esterlines, segons diu a la fotocòpia del contracte original que penja de la paret. Per tot arreu, des del sostre fins als sòcols, fotos dels fab four (Paul, John, George i Ringo) i algunes peces de memorabilia dignes de menció: un grapat de pols autèntica, pols amarada de mística i suor, procedent de The Cavern Club, el local de Liverpool que va acollir les primeres actuacions dels Beatles a Anglaterra; i l’acta matrimonial de John Winston Lennon i Yoko Ono Cox expedida pel registre civil de Gibraltar.
Parlant de relíquies, aprofito aquestes línies per desmentir rotundament una llegenda urbana actualment en circulació: que el Cavern del barri de les Corts custodia un pèl púbic de la cantant Yoko Ono ficat en una bosseta de plàstic i adquirit en una subhasta. Fals. Tonta, una servidora per haver-s’ho cregut. Dissimulo certa decepció absurda traient el recurs del brexit. «Abans del referèndum, ja tenia clar que fotrien el camp –diu Ricky–. ¿Qui dirà als anglesos com han d’administrar les seves fronteres?». Sempre van ser una mica pirates, sí.
Doncs que se’n vagin si volen, però que deixin a la consigna l’equipatge, inclosa la primera lliçó d’anglès, aquella que va demostrar que el yeah, yeah, yeah no se l’havia inventat Conchita Velasco.
EL PERIODICO
La part pitjor del brexit no ha sigut la carambola que Brussel·les es cruspeixi ara amb patates Boris Johnson com a ministre d’Exteriors, sinó la sacsejada emocional d’haver de dir adéu –és un posar– a petits refugis tan britànics com el gintònic, les innòcues converses al voltant del temps atmosfèric, les novel·les de Dickens i, sobretot, les cançons dels Beatles. D’entrada, el barri de les Corts atresora un arsenal: al bar La Garrafa (Joan Güell, 150), els propietaris i conductors del local, Ricky Rodríguez i Joan Fuster, les interpreten cada nit, de dilluns a dissabte, des dels últims 27 anys.
Tots dos es van conèixer fent la mili a Saragossa l’any de l’atemptat contra Carrero Blanco, un temps aquell, apunta Joan amb sorna, en què encara «no havien construït ni els túnels del Bruc». Els va tocar al Centre d’Instrucció de Reclutes de San Gregorio, un indret desèrtic on es pelaven de fred, de manera que aquell parell de quintos polacs remataven les hores mortes, que eren moltes, tocant la guitarra a la llitera de dalt amb els peus penjant. Després es van perdre el fil fins que un bon dia, molts anys després, el Joan es va presentar al bar La Garrafa demanant feina com a músic. «Ostres, tu i jo, ¿de què ens coneixem?». Així va ser com van capgirar l’establiment convertint-lo en un museu de la beatlemania.
En realitat, el local l’havia obert Ricky el 1976, en l’època daurada dels pubs, quan cantaven els Quilapayún i tot allò, quan la gent baixava al bar de la cantonada a conèixer gent i socialitzava amb el cubata i el platet de kikos, en lloc de fer les quedades a matar pokémons amb el telèfon mòbil. La Garrafa encara conserva, ai, una d’aquelles taules amb els forats exactes per poder encaixar-hi el got de tub.
Un duo entranyable el que formen Joan & Ricky. I a sobre sonen bé perquè tots dos són músics de debò i executen amb bases i instruments de veritat, com la Fender Stratocaster. Res a veure amb aquells pubs d’abans on el primer espontani agafava la guitarra i es complaïa a donar la tabarra al personal amb quatre acords borratxos. «Em vaig fer músic per ells –assegura el Joan–, perquè seva era la música que sonava llavors, amb la qual vaig aprendre a tocar. Els Beatles van ser pura màgia». Pocs grups de pop-rock han trencat tantes barreres intergeneracionals, de raça i de classe social.
Ricky segueix el relat: «Jo tenia 14 anys quan es va fer el concert de la Monumental. Hi vaig anar amb el meu pare i un amic meu, i així que vaig escoltar el Twist and shout, em vaig dir: ‘Aquí ja s’ha acabat tot’». Es refereix, és clar, al fet que l’Espanya desarrollista venia de ballar Me lo dijo Pérez.
Per aquell mític recital, l’únic que van fer a Barcelona, el 3 de juliol de 1965, el quartet de Liverpool va cobrar 5.000 lliures esterlines, segons diu a la fotocòpia del contracte original que penja de la paret. Per tot arreu, des del sostre fins als sòcols, fotos dels fab four (Paul, John, George i Ringo) i algunes peces de memorabilia dignes de menció: un grapat de pols autèntica, pols amarada de mística i suor, procedent de The Cavern Club, el local de Liverpool que va acollir les primeres actuacions dels Beatles a Anglaterra; i l’acta matrimonial de John Winston Lennon i Yoko Ono Cox expedida pel registre civil de Gibraltar.
Parlant de relíquies, aprofito aquestes línies per desmentir rotundament una llegenda urbana actualment en circulació: que el Cavern del barri de les Corts custodia un pèl púbic de la cantant Yoko Ono ficat en una bosseta de plàstic i adquirit en una subhasta. Fals. Tonta, una servidora per haver-s’ho cregut. Dissimulo certa decepció absurda traient el recurs del brexit. «Abans del referèndum, ja tenia clar que fotrien el camp –diu Ricky–. ¿Qui dirà als anglesos com han d’administrar les seves fronteres?». Sempre van ser una mica pirates, sí.
Doncs que se’n vagin si volen, però que deixin a la consigna l’equipatge, inclosa la primera lliçó d’anglès, aquella que va demostrar que el yeah, yeah, yeah no se l’havia inventat Conchita Velasco.
